D’un temps a esta part, se n’estan morint els gegants a Algemesí. Gegants que semblen ratolins als que no els coneixen, per la seua manera de fer les coses, la seua humilitat i discreció, per eixe no donar-li importància a les coses que fan, per no fer les coses per a ells, sinó per als altres. Són d’un treball constant, permanent, incansable, però, per damunt de tot, silenciós. Per això, quan veiem el que aconsegueixen, ens sembla impossible que, amb tant pocs mitjans, un éssers tan delicats, sensibles, educats i respectuosos, hagen pogut fer el que han fet.
Pareixen ratolins, als ulls inexperts dels que no els coneixen, però són gegants. Ho sabem pel testimoni del que aconsegueixen -“per les obres el coneixereu”-.
Així, fa només uns dies ens acomiadàvem, encara que sense assimilar-ho, de José Gerardo Borrás, l’infatigable president de l’Associació dels Antics Alumnes Maristes, un home que sense alçar la veu, amb una elegància i un saber estar propis d’un personatge de Visconti, sempre al servici de tots, mesurat i prudent, va saber dirigir-la amb energia, renovar-la, i marcar-li una empremta que no oblidarem mai els associats.
Ara, un altre gegant ens acaba de deixar. Es tracta del bo de Jaime Betí. Ja fa més de vint anys que el bon Pare, de la mà de la malaltia de sa mare, li va manar que, a més de ser llaurador de camps, fora també llaurador de homes, o, si voleu, llaurador de benestar. Del benestar de malalts i famílies d’eixa tremenda plaga que és l’Alzheimer.
Jaime, Jaume, menudet, d’aspecte físic tímid, quasi delicat, era en realitat un gegant. Ocultava una fortalesa i una constància gegantines, una voluntat de ferro. En compte d’amagar el cap, o mirar cap a un altre lloc, agafà el bou per les banyes i començà una creuada perquè aquella nova i desconeguda tragèdia, de nom impronunciable, fora visible socialment, perquè les nostres autoritats posaren els mitjans per tractar adequadament als nostres malalts i, per damunt de tot, per reivindicar la seua dignitat i humanitat, i ajudar a les famílies a aguantar el terrible cop que suposa la dissolució de l’esperit dels ésser volguts, pares, avis, oncles, amics, marits o mullers, entre les boires de l’oblit i els malsons de la confusió.
Poc a poc, aquell ratolí menudet d’ulls lluents que atreien la mirada del que s’enfrontava a ells, aquella voluntat de ferro envoltada en guant de seda, va saber guanyar per als malalts i familiars, un feble respecte primer, i una forta estima després, en el cor de tots els algemesinencs.
Començà creant l’associació ASFAL, construïda amb les fortes arrels de l’amor i de l’agraïment a aquelles personetes que dia a dia es difuminaven com un dibuix infantil deixat baix la pluja, però què encara que elles mateixes no ho recordaven, seguien sent eixes mares fortes i tendres que t’arropaven quan estaves trist, els pares què t’ensenyaren a estimar la teua terra i amb els qui no senties por a res, l’enamorat o la enamorada amb la que construïres la teua vida.
Creà, en definitiva, una associació per a superar la tristor del mal de l’oblit basada en l’alegria del bon record.
I, ho va fer, pensant només en els demés. Ell no pogué mai gaudir de ASFAL, perquè encara havia de construir-la, i quan ho va estar, ja fou massa tard per a sa mare. Durant més de deu anys, el bo de Jaime dormí cada nit amb ella, postrada al llit, vetllant-la, cuidant-la, tornant-li part de l’estima que ella havia sabut arrelar al cor del fill. Ell i la seua dona, Pepa, sabran els dies i les nits, any rere any, que li dedicaren. Però mai mostraren la menor queixa o desànim, sempre amb un somriure en la boca.
I eixa fou la més forta empremta de Jaime en l’associació, encara que no l’única. Les llàgrimes de la tendresa no li ennuvolaren els ulls, i forjà una organització ben assolida, disciplinada, eficaç i sobre tot, tremendament eficient. Com corresponia al seu esperit de llaurador humil, que havia patit el més fort de la postguerra, Jaime era una persona extremadament estalviadora, almenys amb els diners dels demés. Tota l’estructura organitzativa que ha deixat en ASFAL està orientada a la sostenibilitat, a la supervivència en el temps, per dures que siguen les circumstàncies, per poques que siguen les ajudes. Es tracta d’optimitzar fins al límit tot el que la voluntat d’uns i el deure d’altres, aporte a la causa.
I, amb una característica molt important. Sempre mirant per les famílies, per a que només aporten el necessari, el mínim possible, perquè sabia ben bé el que costen les coses, el sacrifici que alguns, els més, han de fer.
Per a ell, que no havia de contribuir, perquè no tenia malalt al centre, haguera sigut molt més fàcil, molt menys dur, no haguera hagut de lluitar tant, si per compte de posar-se en la pell dels altres, haguera utilitzat només un criteri econòmic. Molts inclús li ho hagueren aplaudit – pagar, de vegades, apaga remordiments -. Les famílies, desesperades per la necessitat hagueren tret de baix les pedres, el que no tenien.
Però, Jaime no fundà una associació de rics. Jaime creà una estructura per ajudar a tots, una casa de acollida amb les portes obertes. Com ell em digué una vegada, un “centre de respir” per que a les famílies, pogueren alenar un poc, no per ofegar-les.
I eixa és l’empremta de Jaime, un lloc on s’estima als dèbils, on se’ls tracta amb respecte i quasi veneració. Un lloc amb persones amables i sensibles, treballadores, professionals però per damunt de tot, dolces i tendres amb malalts i familiars. Un lloc on no falta res, però tampoc sobra res, on tot s’aprofita per respecte als associats i a les institucions que hi col·laboren.
És clar que no ho ha fet a soles. Amb ell han lluitat i treballat moltes persones. Al seu costat han fet pinya familiars, amics, treballadors i institucions. Només recordar, entre tots, a la seua inseparable Amparo a la que la mateixa injusta i terrible malaltia ens va furtar abans que a ell. Sembla com si Déu estigués muntant un centre al cel i se’ls haguera emportat per dirigir-lo.
Molts més han contribuït, però ell ha sigut l’ànima, el motor, l’esperit forjador de l’associació.
I, sempre, com deia abans, amb el treball callat i constant del ratolinet que mou muntanyes, poc a poc, sense fer soroll, però sense descans.
Ara, allà dalt, sé que no descansarà. No sé si al cel caldrà treballar pels demés. De segur que, si és així, ell serà el primer voluntari. Però en tot cas, sé que, des de allí, no deixarà de la mà als seus malalts d’Algemesí, ni a les seues famílies, ni als treballadors ni a la directiva. Seguiran els seus ulls il·luminant-nos a tots, la seua força estimulant-nos, el seu esperit, dirigint-nos.
Però també sé que ho farà abraçat a sa mare i a son pare, orgullosos de la bona llavor sembrada anys arrere. I ell, bon fill, tornarà a la felicitat de la infantessa, sense preocupacions, al voltant de la llar, al calor del foc i l’estima que només els cors nets i purs, els de les persones senzilles, els que no coneixen l’odi ni el rancor, poden sentir.
Cor de llaurador que un temps llaurà terres, però que sempre, i quasi sense saber-ho, ha llaurat homes. Que el seu fruit perdure per sempre als nostres cors.
Ratolins que són gegants però semblen ratolins. Muntanyes de tristor i dolor que es mouen per l’estima i el treball dels ratolins. Un mon un poc millor. Persones que ens fan creure en les persones.
Acabant estes línies, m’arriba la notícia de la mort de Pepe Mora, un gegant que semblava gegant.
Descansen els tres en pau, al paradís dels gegants d’Algemesí.
Sóc d’un poble de gegants, que pareixen ratolins, però que mouen muntanyes.
Gabriel Palop. Algemesí