Agustín i Amaia: passió, treball, qualitat i exclusivitat

Agustín i Amaia realitzen adreços i peinetes de fallera de manera artesana. Esta és la forma més senzilla d’explicar la labor d’un matrimoni als que, a més de l’amor, uneix la passió per l’orfebreria. Però en realitat el seu treball no es pot resumir en una simple frase perquè un món tan canviant i ampli com el de l’artesania mai deixa de créixer si darrere hi ha entusiasme pel que es realitza, com és el cas.

 
 
 

Es van conèixer sent dos joves estudiants d’orfebreria. Ell és un dels néts de Carmen Esteve, la creadora de les manteletes de fama internacional, i ella és filla d’un prestigiós joier de San Sebastián. Els dos tenien clar des de xicotets que volien dedicar-se a l’artesania, i els dos van acabar preparant-se professionalment a Còrdova, sens dubte el bressol de la joieria i orfebreria a Espanya. Allí van aprendre, van depurar els coneixements que cadascun havia adquirit en les seues ciutats d’origen, van perfeccionar les seues habilitats, van treballar dur i es van enamorar. Era lògic. Compartien tantes coses… els mateixos gustos i inquietuds, els mateixos somnis i il·lusions, la mateixa passió.

Van fer plans junts; s’establirien a San Sebastián, això van decidir. El pare d’Amaia els va preparar un taller de joieria disposat perquè s’instal·laren. Tot estava pensat i planificat. Però l’atzar va canviar el seu rumb. Algemesí! Eixa anava a ser la nova i definitiva destinació. No van arribar a allotjar-se en el nord perquè Agustín va veure clar que el seu futur estava en els complements per a falleres. “Però eixa festa que només dura uns dies donarà per a viure tot l’any?”, va preguntar incrèdula Amaia. Ell li va explicar el treball que porten els adreços i les «peinetes» i la quantitat de dones que vesteixen el vestit regional. Era qüestió de treballar molt i bé. I el temps va acabar donant-li la raó.

Hui en dia el seu prestigi traspassa fronteres, i encara que la pràctica totalitat de la seua labor està dirigida al sector faller, també realitzen treballs de joieria per encàrrec per a bodes, festes especials i restauració de peces antigues. Les seues mans van reparar en 2002 la corona de la Mare de Déu de la Salut, una alhaja espectacular d’enorme valor formada per infinitat de joies donades per devotes que els va portar mesos de dedicació.
Entrar en el seu local del carrer El Molinet, al costat de la tenda familiar de manteletes de les filles de Carmen Esteve, és introduir-se en un ambient de llum, color, lluentor i luxe. “Però tenim complements per a totes les butxaques”, s’apressa a aclarir Amaia. És evident, perquè en les seues vitrines, al costat de senzilles «peinetes» estan altres més treballades, i a més en unes s’ha utilitzat només llautó i en unes altres or, plata o rodio. Totes, això sí, són reproduccions fetes a mà segons el gust del client, des del disseny fins a la seua terminació, el procés complet de creació de les peces.
I hi ha modes en açò dels complements fallers? És evident que sí. Agustín ens explica que ara s’ha reduït la grandària de les «peinetes», que es renoven els dissenys i que tot tendeix a buscar l’essència de la vestimenta regional, i afig que “en eixe sentit, des de fa uns anys la Junta Central Fallera ens aconsella que seguim unes determinades pautes i tendències”. A més, els treballs canvien i es realitzen segons siguen per a vestit regional del segle XVIII, del XIX, de huertana, de festera o dansa.

Fa 18 anys que Agustín i Amaia van obrir el seu actual establiment. Al principi treballaven ells dos sols. “Els primers huit anys no lliuràvem ni dissabtes ni diumenges”, recorden. Ara tenen dos empleats, la qual cosa dóna idea que la cèlebre crisi econòmica no ha causat massa impacte negatiu en el seu sector. “Sí que ho ha fet”, m’assegura Agustín. “Abans una fallera es feia tres jocs d’adreços i ‘peinetes’; ara en general només es fa un, i si té algun antic l’arregla o el restaura”. “Però vosaltres heu crescut”, li qüestione. “Vam tindre la sort que quan va arribar la crisi ja teníem un nom reconegut i molt bona reputació”, m’explica. I eixe crèdit i categoria se’l van guanyar gràcies al treball ben fet, de qualitat i amb un toc de distinció. Eixe, sens dubte, és el secret d’Agustín Puchades i Amaia Morillas, dos quarantanyers (m’agrada més que quarentons) que segueixen tan il·lusionats amb el que fan com el dia que es van conèixer en la bonica i artesana Còrdova.