Júlia Castell Llácer conta la història de la “Fundació Alberto Tortajada – El Cabal del pobre” des dels seus inicis fins el anys 80.

Júlia Castell Llácer.-  “El Caudal del Pobre” va estar creat per Ignacio Alberto Tortajada Girbés, fill del metge Ignacio Tortajada Ferrer i de Teresa Girbés Ferragut. Alberto va néixer el 20 de juny de 1863 i als 18 anys obtingué el grau de Batxiller a l’Institut Lluis Vives de València. Va quedar orfe molt jove i, sense res mamprengué una vida de lluitador. Oficial de l’ajuntament, comerciant, propietari, treballador, home d’iniciatives i d’infatigable activitat, aconseguí la plena confiança d’importants cases mercantils de València, entre elles la de Saint Goubain, que es dedicava a la comercialització del guano.

Va inventar una incubadora artificial i una cuina econòmica de serradura (de la que existeix la patent). Es distingia per una ment àgil i un gran amor a l’esser humà i a la llibertat, no deixant-se captar mai pels dogmes.

Del no res es va crear una molt bona posició social. D’esperit curiós, inquiridor i culte, independent, bo, caritatiu i recte en els seus actes, la seua ajuda als necessitats es recordava sis dècades després de la seua mort, com es pot llegir al Boletin informativo de l’associació de veïns d’Algemesí, en octubre de 1977, que deia el següent: “Sabemos por testimonios directos, que solia ir en plena noche para evitar agradecimientos y halagos, llamando a la puerta y ausentándose inmediatamente”.

Quant a la seua trajectòria política, Tortajada fou cap del partit republicà a Algemesí. Defensava els ideals de llibertat i fraternitat humana, era amant del seu poble i alçà el Casino Republicà Instructiu d’Algemesí. Però no es relacionava només amb lliberals i republicans, doncs entre els seus amics també tenia persones d’ideologia conservadora. Se significava, sobretot, per ser un benefactor dels pobres.

La nit del 2 al 3 d’abril de 1915 va morir a causa d’una pulmonia. La primera voluntat que manifesta al seu testament es que el seu soterrar tinguera un caràcter civil, per la qual cosa els seus amics es presentaren davant del jutge per fer-li saber el que volia. Voluntat que el jutge comunicà a l’Església. Gran part de la classe obrera va acudir a traslladar les seues despulles i aquestes van estar soterrades en mig d’un hort fins que alçaren tres parets al costat del cementeri, amb una porta que donava al camp i un rètol en la part de dalt que posava “cementerio civil”. Altre dels seus desitjos va ser que a tots els pobres que anaren al seu enterro se‘ls abonara dos pessetes, mes o menys el salari mitja en aquella època.

Llegà part de la seua fortuna a diverses obres de caràcter humanitari i polític, i també a persones necessitades. La clàusula 32 del testament diu: del romanent de tots els bens, drets i accions, els marmessors en procediran a la fundació que s’anomenarà El Caudal del Pobre en favor dels més necessitats, als qui s’anomena hereus. La Fundació, que tindrà caràcter permanent, funcionarà amb independència de tot organisme de l’Estat, de l’Església, de la Província i del Municipi. Al testament també s’explicita el caràcter d’aquesta fundació, que serà benefico-instructiva, particular i sense ànim de lucre.

La història de la Fundació es pot dividir en varies etapes, en funció dels canvis polítics i de les persones que formaren el Patronat.
De 1916 a 1933, consistia en el repartiment de vitualles entre els més necessitats i en el lloguer de dides per alletar als nadons de les mares que no tenien llet, per a la qual cosa es requeria un metge (remunerat per la fundació) que realitzara un informe tant de les mares com de les dides. Es va proposar una Escola d’Agricultura i altra de Comerç però no es va dur a terme la part docent per qüestions econòmiques.

De 1933 a 1939, modificaren el Reglament fundacional, en el que constava que hi hauria una Escola de Comerç i altra d’Agricultura. Però varen suprimir l’ensenyament d’Agricultura i el varen substituir pel de Dibuix artístic. Les classes començaren l’any 1936.

Del 1939 al 1981 es va inhabilitar el Patronat i es va constituir la Junta Local de Beneficència (JLB) que el va assumir fins 1944. Reiniciaren les classes, però afegint que hi hauria una classe de religió, que els xiquets/tes estigueren batejats i que hagueren rebut la Primera Comunió. Per a tenir dret al benefici de lactància havien de presentar un certificat de matrimoni dels pares i de bateig de la criatura. També es repartiren mantes entre els pobres. Es proposà instal·lar un Asil amb els fons de El Caudal i de la Fundació d’Eliseo Sanchis Lago, però el Ministeri de Governació (que ostentava el Protectorat) es va negar.

La Direcció General de dit Ministeri va cessar a la JLB, i el Patronat va estar ostentat per la Junta Provincial de Beneficència (JPB), la qual incauta la Fundació i va tindre conflictes amb els alcaldes d’Algemesí. A partir d’aleshores la JPB no deixà de controlar i imposar els seus criteris en tots els aspectes: com per exemple que no es donara llet de pot a les mares lactants, sinó de “la generosa ayuda americana”; que amb els beneficis de les taronges i dels lloguers de les cases es compraren bonos de l’Estat, etc…

Els alcaldes Salvador Castell i Amadeo Llàcer demanaren, sense èxit, que el Patronat l’ostentara la JLB per poder complir amb la finalitat de la Fundació. Com que Amadeo Llàcer es va atrevir a reclamar la reconstrucció del Patronat, com deia el testament, la JPB augmentà el control sobre la Fundació.

De 1969 a 1980 s’aporten diners per a la Campaña de Navidad y Reyes, a l’Associació Espanyola contra el Càncer, Caritas , Mans Unides, etc… Aquest procés d’ampliació d’activitats i beneficència va anar augmentant i adaptant-se als nous temps, fins arribar al moment actual.

Al 1980 Joan Girbés demanà i aconseguí que les gestions es confiaren a l’ajuntament i, tenint en compte el testament, nomenar un Patronat de persones que pogueren complir les finalitats de la fundació i que es reprenguera l’esperit de Alberto Tortajada.