Miquel Català.

El poeta Vicent Nàcher, Algemesí (1967), va publicar fa uns mesos el seu huité poemari, Els incendis de l’ànima, a Editorial Neopàtria. Tot just ara fa dos anys que vaig ressenyar el seu poemari anterior, Les flors que creixen als marges.  Encara no havia tingut temps de llegir-lo, perquè el dia que el va presentar al nostre poble, jo era a Barcelona tancant la gira de recitals del meu Cavallet de mar. Després he estat ocupat en la preparació d’un nou llibre i les tasques de començament del nou curs educatiu.

Fa poc que Vicent me’l va fer arribar i li vaig fer un tast ràpid, encuriosit, tot i que el vaig deixar a l’espera d’un perìode de calma i atenta lectura per fer una breu ressenya, tal com l’amic Vicent es mereix. Un poema em va sobtar, “Fars en la nit”, i al moment li vaig telefonar per contar-li que el llibre que aviat publicaré també parla de fars, encara que fa uns anys que el vaig escriure, i que duu per títol La llum del far, imatge potent que sempre m’ha fascinat. Feia mesos que el tenia a les mans Manel Alonso. Alegria mútua per aquesta tangent.

Vicent és agradós i tímid, i fa molts anys que mantenim una conversa intermitent i inacabada de temes filològics, docents, socials, de la vida del poble i la seua idiosincràsia, de certs personatges, i els últims anys, dels nostres llibres de poemes. Ens agrada llegir-nos i ens fitem, poèticament, de dalt a baix. La seua amabilitat el precedeix sempre , a aquest “cavaller de les causes perdudes” que, com deia sa mare, la tia Carmeta, “té la gràcia per arroves”.

Però anem al forment. Cinquanta poemes en tres parts, de les quals, les dues primeres, molt breus. Quatre i tres poemes, respectivament. El gruix del llibre a la part tercera, quaranta-tres poemes d’idèntica estructura.

La part primera pense que estableix els paràmetres del conjunt. Dos poemes incials sobre l’ofici d’escriure, un tercer sobre la condició sexual, i el quart sobre la presó de la felicitat. Temes que marquen la globalitat de l’obra. La segona part són tres poemes sobre l’amor, l’amistat, i l’anonimat. Tres perles aparentment soltes que l’autor agrupa enginyosament amb un missatge molt clar. Sembla tota una declaració d’intencions, i de quina manera li agrada viure la vida.

La tercera part té, al meu parer, un eix central vertebrador, eix que ja apareixia al llibre anterior, i sobre el que abunda en aquest llibre i diria que és la part central, l’OFICI DE POETA, al voltant del qual giren en òrbita la resta de temes o motius que l’acompanyen. Des dels records de qüestions purament mecàniques unides al fet d’escriure, com la primera màquina Olivetti i el primer ordinador, a temes de molt més d’embalum, de molta més importància, com: la declaració d’una infantesa infeliç, de les pors, dels castics; el fet de la masculinitat amb un model imposat de conducta; la realitat de la malaltia que acompanya moltes vides; l’actitud valenta del poeta de fer un clam al món front a tanta incomprensió i la brutalitat a la que et poden intentar sotmetre els teus propis congèneres. La dictadura del “sentit comú”, que deia el mestre Lluís Vicent Aracil al seu Dir la realitat, que la major part de vegades ni té sentit, ni és tan comú.

Vicent Nàcher ha alçat la veu i s’ha despullat honestament i valenta, ha pagat un alt preu, un peatge, durant massa temps, i malgrat tot, solament ens regala generositat i bondat. Ens diu molt també com valora la quotidianitat, la monotonia, com les fa seues i acaba convertint-les en poderoses eines creatives. Com honora la memòria dels morts, com estima i venera la memòria dels que ens han precedit, així com la d’aquells no tan domèstics que ens van ensenyar com estimar un poble o una pàtria, una llengua, una cultura. La dignitat dels nostres morts, la de l’espècie humana. I la metàfora de la llibertat més crua i despullada, la figura dels gitanos que “venien cantant”, una llibertat “vinguda del dol”, com la nostra, com la de tots els pobles que han patit i pateixen menyspreu i opressió, però seguiran cantant i ballant “fins a l’alba”.

Aquesta tercera i gruixuda part té molt més, però haurà de ser el lector qui s’endinse en aquesta mar, no voldria desbudellar més un llibre tan honest. Solament esmentar els petits grans homenatges que conté. Al poema “Fars en la nit”, als cantants Lou Reed, Cohen, Dylan, Joplin, Piaf i Raimon. Als poemes finals a sa germana, a qui dedica tot el llibre, a l’amic Josep Maravilla, a la Nova Muixeranga, i a la poeta Maria-Mercè Marçal.

Enhorabona, Vicent, per la teua nova creatura.