Igualment proposem ubicar el bust de Martí Domínguez fet per Leonardo Borràs a l’entrada del teatre. Les propostes compten amb el vist i plau de la família.
Oficialment el nostre teatre s’anomena Teatre Municipal d’Algemesí, la qual cosa implica que té un nom simplement administratiu i sobretot poc afectiu. Això seria comprensible si Algemesí no comptara entre els seus fills a cap literat o dramaturg digne de donar-li nom. Però no és el cas.
El poble d’Algemesí va veure néixer a un dels dignificadors en la postguerra del teatre escrit en valencià. Ens estem referint a En Martí Domínguez i Barberà. D’entre els il·lustres fills d’Algemesí del segle XX aquest és un dels destaca amb singularitat i al qual pensem que cal donar-li una major presència en la memòria col·lectiva.
És per això que M+S ALGEMESI ha presentat una moció per tal de rebatejar el nostre teatre com a Teatre Martí Domínguez. Són molts els aspectes i vessants que podem destacar d’ell, donat que fou un home singular i polifacètic. Però d’entre tots volem destacar que fou, des del complicat moment que li tocà viure, un valencià de prohom que fins i tot en un ambient marcadament hostil per al valencianisme sabé defensar-lo. Fou director de Las Provincias de 1949 fins 1958 quan fou destituït i condemnat a l’ostracisme per defensar els interessos valencians i denunciar la corrupció franquista.
En 1958, com a mantenidor de la Fallera Major de València va pronunciar el seu famós discurs Valencia, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres… ¡hablan las piedras!, va ser pronunciat davant les màximes autoritats franquistes, i va servir per sacsejar la societat valenciana del moment. Com se sol dir Martí Domínguez no deixà a ningú indiferent. Denuncià la manca d’interès del govern espanyol per València al mateix temps que criticava l’actitud dels mateixos valencians davant el seu destí, denunciant el «rebordoniment» o pèrdua de la pròpia personalitat. Martí Domínguez fa 60 anys ja senyalava una cosa que ara continuem assenyalant: que l’abandó de la llengua i la identitat pels propis valencians conduïa irremeiablement a la poca consideració que València té des de Madrid.
Però no presentem la moció sols per la seua trajectòria valencianista en política o periodisme, sinó també perquè és un dels grans literats d’Algemesí, un literat compromés amb la seua llengua i la seua terra. A més d’obres d’assaigs, poesia i novel·la escriví i estrena en la nostra llengua obres teatrals com Les Malaenes (1947), No n’eren 10? (1960) -peça decisiva en la recuperació del teatre valencià de postguerra-, El milacre dels Milacres (1969) i Els cignes fora de l’aigua (1977).
Algemesí deu doncs a aquest fill il·lustre un reconeixement més alt del que fins ara li ha donat. En una època de sequera intel·lectual i literària per al teatre en valencià aquest algemesinenc no dubtà en escriure obres de teatre en valencià, i ho feu en un valencià normatiu, en un valencià que destacava tant la unitat lingüística de la llengua catalana com la dolça singularitat de les expressions i formes més valencianes. En un temps on els valencians i valencianes no escoltàvem la nostra llengua en espai públics ell la sabé posar en valor i difondre. No és de rebut que tenint com a compatriota a un dels millor dramaturgs valencians de postguerra el nostre teatre no porte el seu nom.
A més a més proposem aprofitar aquesta decisió per a posar el bust que Leonardo Borràs féu de Martí Domínguez -actualment en la plaça de la Constitució- en aquest espai més adequat i on, se’ns dubte tindria més sentit i visibilitat. Algemesí ha de reivindicar valencianistes de la talla de Martí Domínguez i se’ns dubte aquesta és, no sols la millor forma, sinó la forma més coherent de fer-ho.
No cal dir que no faríem aquestes propostes sense haver-les consultat a la seua família. Estem segur que tots els grups municipals veuran amb bons ulls aquestes dues propostes i que eixiran endavant amb l’acord de tots perquè per damunt de les diferències polítiques a tots els regidors ens uneix ser d’Algemesí, com Martí Domínguez.
Font: Més Algemesí