Carlos Bueno
Si preguntes a qualsevol jove què vol ser de major la contestació continuarà sent la tradicional: metge, enginyer, professor, veterinari, informàtic… futbolista si és xic, artista si és xica… Creix el número de xavals que volen ser funcionaris, com bombers, policies o administratius. Apareixen professions noves relacionades amb el marketin i la moda, fins i tot hi ha qui assegura que la seua pretensió és ser “Youtuber” o “influencer”. I llaurador? Encara no conec a ningú que assegure que la seua il·lusió és ser llaurador.
No dic jo que abans, dècades arrere, ser llaurador fóra una aspiració generalitzada, però tindre un grapat d’horta i treballar-la era una possibilitat que ningú apartava i que va acabar sent tan estesa com agraïda per rendible, sobretot per la nostra terra valenciana.
Fa uns dies, un algemesinenc expert en qüestions d’horts em recordava que abans, els que tenien dos desenes de fanecades de tarongers podien considerar-se rics. Per descomptat que no ho eren, però si comparem el seu poder adquisitiu amb l’actual caldria assegurar que es tractava d’autèntics acabalats. Pagaven les despeses de la sembra i recol·lecció, els de manteniment i inversió, “passaven casa” i acabada la campanya guardaven baix el matalàs un parell de milions de les antigues pessetes per a estrenar als fills per Nadal, per a comprar-los un cotxe o per a pagar-los un pis. Ara qui posseeix dos desenes de fanecades de tarongers té el doble de ruïna que si tinguera només una desena.
Hui en dia als llauradors ja no els queda ni un xavo davall del matalàs. Fa anys van deixar d’estrenar a la descendència i es van conformar amb comprar-los un joguet als néts. Res de cotxes ni de pisos per als fills. Tot el contrari, han de ser ells, els hereus, els qui treballen la terra per a no sumar despeses en jornals. I damunt cal ser enginyer, advocat, bomber, “Youtuber” o “influencer per a invertir en la terra el que no es trau d’ella. I tot encara que se sap que és una aposta perduda.
La taronja es paga tan mal que molts es van passar al cultiu del kaki, i ara hi ha tant que també s’ha depreciat. És igual que es pose tot l’afecte per cuidar el camp perquè una pedregada t’ho pot tirar tot a perdre, i encara que no siga així la competència dels cítrics de Sudàfrica, Turquia, Egipte o el Marroc és tan fort que ha tirat el preu de la nostra fruita per terra.
Segurament podria haver una solució, però està en mans dels polítics i no tinc massa esperances que ho arreglen. És curiós, perquè precisament a la majoria de polítics se’ls ompli la boca parlant d’ecologisme i de vida rural, eixa que asseguren que cal potenciar. Tornant valor a la terra complirien les seues afirmacions, però de moment el que hi ha són cultius abandonats i una clara fugida del camp cap a la ciutat. I no cal oblidar que les ciutats viuen gràcies als pobles rurals. O algú creu que les taronges o les xulles es fan en una fàbrica?.
Llegia l’altre dia que Vicent Marzà, conseller de la nostra Generalitat, pretén implantar un model de pati escolar amb hort, i que ja hi ha una experiència pilot en un col·legi de Castelló en el qual s’han invertit 310.000 euros per a alçar unes muntanyetes amb terra vegetal que dóna vida a fruiters, plantes aromàtiques i arbres de ribera. Als qui vivim als pobles ens continua cridant l’atenció que els xiquets de ciutat no hagen viscut l’horta, o que hagen de visitar una granja escola per a veure gallines o conills de veritat. Però això existeix, i si els problemes dels agricultors continuen només el turisme rural tindrà vida entre els camps.
Què menjarem llavors? Ensalades prefabricades, hamburgueses de plàstic i bolleria enverinada. No crec que el llaurador torne a viure de la seua terra. Segurament l’haurà de vendre a alguna multinacional que acabarà robotitzant els cultius. Qui sap, el mateix si la Ford quebra acaba comprant tots els horts de València i els llauradors passen a ser emprats de la companyia americana.
