Claudio Miravet en una de les seues últimes classes d’aikido. MOISÉS CASTELL / PRENSA2
El 24 de juliol, quatre dies després de complir els 47 anys, ens deixava Claudio Miravet. A Algemesí va gaudir de l’afecte de quants el vam conèixer, i la seua popularitat va creuar fronteres gràcies als seus importants èxits esportius. Va viure de forma apassionada, inquieta i inconformista, i la seua manera d’afrontar la mort va ser tota una lliçó d’enteresa i honor digna de la major admiració. Dates abans de la seua defunció ens contava els seus records i sensacions.
Carlos Bueno
El vaig conèixer en 2012. Per aquell temps estava il.lusionat intentant fundar una penya amb la que recolzar al joneguer local Jorge Expósito, cosa que va aconseguir després de molt esforç i dedicació. De seguida em vaig adonar que eixes armes que havia utilitzat per a formar la penya eren els seus propis valors personals. Sí, Claudio era un home amb una capacitat de treball i de sacrifici fora del comú, algú que s’entregava en cos i ànima a cada projecte que cometia.
Abans que els nostres camins es creuaren jo sabia que Claudio Miravet era un portent en Aikido, un art marcial d’origen japonés en el que va arribar a ser campió d’Europa en 2016. I molt probablement la seua vida estava marcada pels valors de l’Aikido, que, a més de desenvolupar les facultats físiques de l’individu, constitueix un complet mètode d’educació moral pel respecte a l’esperit de no-violència que caracteritza a aquest art marcial i a un codi d’honor pel qual el practicant adquireix i potencia virtuts com el respecte, l’educació, la bondat, el coratge, la humilitat i l’autodomini.
A mesura que el coneixia millor la meua consideració per ell anava creixent. A pesar que alguns dels seus propòsits no van acabar de tindre l’èxit que mereixien els seus desvetllaments, Claudio mai va mostrar descoratjament i molt menys va assenyalar culpables. No hi havia paraules malsonants ni excuses buscant complaença. Al contrari, ell sempre va mirar cap a nous horitzons quan va haver de passar certes pàgines i va parlar en positiu del realitzat.
I la meua admiració va tocar sostre quan vaig veure de quina manera afrontava la mort. El 29 de desembre de 2016 li van diagnosticar un complicadíssim càncer de cavum. Després de mig any de tractament la notícia de la seua curació semblava un miracle. Un miracle que no va acabar de resultar perquè poc temps més tard li van detectar metàstasi. El tumor s’havia estès a vèrtebres, fetge i costelles. Claudio va demanar sinceritat als metges, que li van respondre amb claredat. No hi havia operació possible, només esperar a que la seua vida s’apagara.
Claudio va viure els seus últims mesos sense demostrar preocupació pel fatal desenllaç que se li venia damunt. Va seguir estudiant i va continuar impartint classes d’Aikido als seus alumnes, que, més enllà de la tècnica, van aprendre d’ell el millor dels ensenyaments: a lluitar i a viure intensament, en positiu.
Només unes dates abans de la seua defunció li vaig proposar que contara en este periòdic alguns dels seus records i sensacions, al que va accedir amb una naturalitat sorprenent: “No hi ha problema”, em va dir, “jo sóc una persona molt normal, molt de a peu, molt de carrer, molt participatiu en les festes i tradicions del meu poble, molt esportista… i encara amb moltes motivacions. Sóc el de sempre”.
Sempre vas tindre moltes inquietuds, com la de crear la penya de Jorge Expósito, li vaig recordar. “Allò va resultar més complicat del que semblava, però em vaig bolcar per a ajudar-lo. Després, per circumstàncies, el xaval no va arribar on tots volíem, però va ser una experiència molt bonica de la qual em sent orgullós”, em va confessar.
No obstant açò, en el que Claudio va aconseguir notorietat internacional va ser amb l’Aikido, que va començar a practicar als 23 anys, quan treballava de vigilant de seguretat en la presa de Tous. “Fins a la meua garita van arribar dos presos escapats de la presó de Picassent armats amb pistoles i navalles i amb una borsa plena dels diners que havien robat en dos bancs”, rememorava. “Els vaig donar l’alt apuntant-los amb la meua arma, però no vaig tindre valor per a disparar. Així que em vaig enredar en una baralla amb un d’ells mentre l’altre arreplegava els bitllets que volaven per l’aire com en una pel.lícula. Vaig aconseguir neutralitzar-lo al mateix temps que arribava la Guàrdia Civil i detenia al seu company. Em vaig portar una bona pallissa perquè jo no sabia de tècniques de defensa. Va ser una sort que tot isquera bé. Per això em vaig plantejar practicar Aikido, per si tornava a succeir-me alguna cosa semblat”. Claudio va evolucionar ràpid i en quatre anys va aconseguir ser cinturó negre. Va participar en innombrables competicions nacionals i internacionals aconseguint grans resultats, entre ells l’or europeu mesos abans de diagnosticar-li la letal malaltia.
En què és en el primer que vas pensar quan et van dir que paties càncer?, li vaig preguntar. “Va ser un xoc. Por incontrolable. No sabia com assimilar-ho”, em va relatar. “Sempre m’he cuidat i no podia entendre-ho. Els primers dies eren de dubte total. Després em vaig dir que em sobrava valor per a afrontar-ho, que els sacrificis que havia suportat en l’esport i la meua positivitat de sempre havien de servir per a alguna cosa. Entre dubtes i llàgrimes vaig traure forces i energia interior i em vaig convèncer que havia de tirar avant”. I fins i tot ho vas fer públic en les xarxes socials, li vaig esmentar. “Va ser una manera de posar a tots els meus amics pendents de mi, i això m’obligava a lluitar de veres perquè no podia defraudar-los. Em va donar forces”, assegurava.
El primer tractament va durar set mesos. Li van bombardejar el cos amb quimio i radioteràpia. Física i emocionalment el van rebentar, el van deixar exhaust, però tot semblava anar bé. Els metges asseguraven que la fortalesa de Claudio venceria a la malaltia, i així li ho van fer saber al juliol de 2017. Va ser un miratge, perquè l’11 d’octubre els bons presagis es van tornar en la pitjor de les notícies: el càncer reapareixia en el seu cos en forma de metàstasi, i no hi havia tractament. “Il.lusions trencades. Una altra vegada la vida partida. Tornar a començar. Els set mesos de dur tractament em semblaven un simple flash”, rememora. “Vaig decidir renunciar al tractament de quimio i lluitar amb les meues pròpies forces mentre poguera. Vaig pensar que tenia temps d’arreglar coses i d’acomiadar-me dels meus familiars i sers estimats. I així ho he fet. He organitzat festes amb els meus amics per a dir-los adéu. Vull que em recorden vivint intensament, gaudint d’ells i de la vida”.
Però la vida canvia, li vaig advertir. “Evidentment, i tots els problemes es relativitzen quan pateixes una desgràcia com la meua. Però jo tornaria a viure la vida que he viscut, estic satisfet amb ella perquè mai he tingut maldat”. I quin consell donaries en estos moments a gent que puga estar travessant una situació similar a la teua?, li vaig preguntar. “Ser realista, lluitar amb les armes que cadascú tinga i tirar avant sempre sent valent i enfrontant-se al problema. Alçar-se després de cada caiguda amb humilitat i respecte però també amb orgull i dignitat per a tindre la satisfacció d’haver fet tot el possible. Cal aferrar-se a la vida i gaudir-la a curt termini, dia a dia”. Ho dius com si fóra fàcil, li vaig comentar. “No ho és”, em va assegurar. “Però el pitjor no és intentar fer-te fort sinó enfortir als que et volen. Per exemple, dir-los als meus pares que accepten la meua destinació amb normalitat és molt dur. En estos casos és fonamental tindre al teu costat gent que et vulga, et valore i que accepte les teues decisions”.
Se queden coses per fer?, li vaig qüestionar. “Veure créixer a la meua filla”, em va contestar immediatament amb llàgrimes en els ulls. I al moment va prosseguir: “I començar una nova vida amb Ester, la meua actual parella, que està sent un pilar fonamental durant tota la meua infermetat; i treballar en ASFAL, que per a això m’estava preparant… Imagine que a tots se’ns queden coses per fer”.
La conversa s’havia allargat i era tard. Claudio havia de anar-se’n a donar classes d’Aikido als seus alumnes i, a més, l’endemà s’alçava prompte per a acudir al Curs d’Atenció Sociosanitària, això per al que s’estava preparant i en el que continuava a pesar que mai podria dur-ho a terme.
En acomiadar-nos em va dir que gaudira els xicotets plaers de la vida sense planificar grans coses, que assaborira les delícies que ens envolten sense esperar a fer-ho en viatges llunyans, que no mirara arrere amb nostàlgia sinó avant amb il.lusió. No ho oblidaré.
El passat mes de juliol el van enterrar vestit amb el seu quimono d’Aikido. Se’n va anar com va ser, i jo volia homenatjar-lo com mereixia, encara que el seu exemple d’enteresa va més enllà del que es puga expressar amb paraules.
