Si parlem de la dècada del 1940 d’Algemesí, hem de fer-ho associant-la a la marató. Fins a quatre campionats d’Espanya s’emportaren tres habitants de la nostra ciutat en aquest període.
Josevi Blasco
El primer d’ells Alfonso Sebastià, que en 1944 es proclamà campió nacional de Marató. Un any després repetiria la gesta al nostre poble, doncs Algemesí va esdevenir seu de la cursa fins a tres ocasions (1945, 1946 i 1947). Manuel Sánchez també aconseguiria el títol l’any 1947 i, juntament amb José Blay, de qui parlarem en aquest reportatge, formen el trident que va portar el nom de la nostra ciutat per tot arreu.
Natural d’Algemesí i fill d’una família humil, José Blay fou un d’eixos atletes que va fer gaudir fa uns quants anys als veïns del nostre poble. Agricultor com el seu pare, es concentrava tots els matins a la plaça Major a l’espera d’algú que li oferira treball. El seu entrenament estava molt lligat al camp, doncs anava corrents fins a l’Albufera on segava l’arròs, o fins a Carcaixent per collir les taronges, i una vegada finalitzada la jornada laboral tornava corrent per poder completar l’entrenament. La falta de recursos era una realitat. No disposava de calçat i la seua alimentació es basava en naps, creïlles, arròs i alguna remolatxa.
Portada del diari Marca de l’any 1948, quan José Blay va guanyar el campionat d’Espanya.
No obstant això, les diferents dificultats que hi tenia no li van impedir convertir-se en un dels millors atletes del moment a nivell mundial. El 24 d’abril del 1948 es proclamava campió d’Espanya de marató a Saragossa, obtenint la marca mínima que li permetia assistir als Jocs Olímpics de Londres, una carrera on va aconseguir escapar-se al quilòmetre 11 i, amb un temps de 2 hores, 43 minuts i 39 segons, obtenia la segona millor marca nacional de tots els temps en aquell moment.
Amb l’octava millor marca mundial, l’atleta algemesinenc eixia d’Algemesí com un dels principals favorits a obtenir la medalla d’or als Jocs Olímpics. Blay, juntament amb un comandant de la Falange, agafaren el tren que els portava a Madrid per poder embarcar-se amb el vol que el portaria a Londres. Però açò mai va passar. El tren parà en Alcázar de San Juan i José va eixir per poder estirar les cames. Mai va tornar a pujar al tren. A partir d’aquest moment apareixen dues versions. El comandant de la Falange afirmà que Blay se’n va anar amb dones, per contra l’algemesinenc va defendre que l’enganyaren.
La no assistència als Jocs Olímpics va tindre conseqüències directes tant per a Blay com per al seu preparador José Llanos. Per una banda, el preparador va tindre prohibit entrenar a qualsevol corredor i figurar en cap club d’atletisme. Per una altra banda, l’atleta fou desqualificat de manera perpètua i, per tant, mai va poder tornar a córrer.
A partir d’aquest moment, i després de ser desqualificat, ningú li va oferir treball a José Blay, que va haver d’emigrar al Delta de l’Ebre. Allí va poder refer la seua vida, es va casar i va tindre fills. A dies d’ara el recorden com l’home treballador i bona persona que va poder guanyar la cursa de la seua vida.
L’algemesinenc durant una marató.
Blay entrant en meta com a guanyador.
