Després de huit anys, Llum va decidir trencar el seu silenci. El seu iaio havia abusat sexualment d’ella quan era una xiqueta però mai es va atrevir a contar-ho fins que va ser major d’edat. Quan li ho va confessar als seus pares va tindre por, però a la fi es va sentir alliberada. Immediatament es van activar els protocols pertinents. Psicòleg, denúncia, declaracions, teràpies, estudis psicològics, condemna i presó per al pederasta. El mal que va fer no es podrà reparar, però la narració d’esta dura i repugnant història pretén servir perquè ningú continue callant davant tals atrocitats.
Carlos Bueno
Llum és el nom inventat d’una jove d’Algemesí que ha volgut pegar un pas avant i fer pública la seua dolorosa vivència amb la intenció que servisca d’exemple, perquè no es tapen situacions similars, perquè ningú senta por ni vergonya si està passant pel mateix que ella va passar. Vergonyós és ser agressor, encobrir-lo o donar l’esquena a l’agredit. Perquè la víctima mai és la culpable. Perquè és necessari posar llum sobre temes tan escabrosos i atroços per a intentar que no continuen succeint, perquè és fonamental activar campanyes contra els pederastes i, a més, que es creen “alertes” en la societat, especialment a les escoles, posar eines a l’abast dels xiquets perquè sàpien com denunciar coses així sense que supose un trauma per a ells.
Escoltar a Llum ha sigut una de les experiències més doloroses que he viscut. Les sensacions d’impotència, de dolor i fins i tot de venjança removien les meues entranyes amb cadascuna de les seues frases. La veritat supera la ficció, i el drama pel qual va passar l’algemesinenca va ser, sens dubte, molt més insuportable del que qualsevol pel·lícula puga reflectir. Durant la narració dels fets vaig haver de fer un esforç per contindre les llàgrimes i no interrompre a Llum i a sa mare, que la va acompanyar en la nostra trobada demostrant una valentia i fortalesa admirables. Sens dubte este cas no és una cosa aïllada i seria oportú que s’activara una cadena contra el silenci, “perquè el silenci no protegeix els fills”, assegura la mare de Llum.
Tot va començar quan tan sols tenia 10 anyets. Durant dos anys el seu abuelo buscava i trobava el moment per a abusar d’ella. La xiqueta no tenia consciència sobre el que era el sexe, només sabia que allò no estava bé i que no li agradava. La seua reacció va ser separar-se dels seus iaios. El seu caràcter es va fer més agre. La relació va empitjorar i, excepte en celebracions molt assenyalades, ella va aconseguir el seu objectiu de deixar d’anar a visitar-los. En moltes ocasions allò va significar un conflicte familiar, però la raó la va mantindre en secret durant huit anys i només li ho va dir a la seua mare quan va complir la majoria d’edat.
Mal caràcter
Llum es va rebel·lar contra tot i els pares no sabien què li passava. Com anaven a imaginar una cosa així? Van fer mil viatges a l’escola per a preguntar si havia passat algo estrany en classe, però les mestres no sabien dir-los res en concret. El pare de Llum s’assembla físicament al seu progenitor, l’agressor. Potser per això la relació filla- pare es va deteriorar a marxes forçades. Sempre estava disposada a parlar-li malament, a discutir amb ell sense motiu. Després es preguntava per què ho feia, però l’endemà seguia sense poder evitar- ho. Si algú li retreia la seua actitud, Llum s’enfadava encara més.
Les males notícies que apareixien en els mitjans de comunicació l’alteraven de manera desproporcionada. Els problemes del seu voltant se’ls agafava com una cosa molt personal. L’experiència també va influir en la manera de veure als homes, sobretot als més majors. Afortunadament, després d’explicar-ho tot Llum s’ha sentit alliberada d’un pes que portava ella sola i ara les seues relacions han millorat.
Més casos
L’inquietant és que estos abusos no van succeir només amb ella. Ara Llum ha escoltat testimonis de persones, algunes de més de 40 anys, que també ho van patir, fonamentalment en l’entorn familiar i d’amistats. Després que contara la seua història van començar a eixir més casos que es van atrevir a confessar-ho, entre ells el seu germà i el seu cosí, que van patir els abusos més o menys a la mateixa edat i que tenen cinc i set anys respectivament menys que ella.
Al seu germà li va costar admetre-ho, però finalment va contar que el seu iaio els oferia més diners a ell i al seu cosí perquè accediren a la seua voluntat.
“Dels cinc cosins que som, quatre hem sigut víctimes seues”, afirma Llum. “Hi haurà més afectats, perquè ell ha estat vinculat a diferents col·lectius esportius i sempre ha tingut accés a xiquets. Alguns m’han contat que a ells també els va passar, però m’han demanat seguir en l’anonimat”, compta.
Confessió
Llum li ho va explicar a sa mare després d’escoltar una notícia en televisió que comptava un cas com el seu. Estaven dinant en família i els comentaris dels pares van ser els típics: “Com pot ser això? Quin monstre”, sense saber que a casa havia succeït el mateix amb els seus dos fills. Ella va buscar un pretext per a enfadar-se amb el seu pare, es va alçar de la taula i es va tancar a la seua habitació. Quan es va decidir va eixir per a explicar-li-ho a sa mare: “Mamà, quan jo era xicoteta de mi també van abusar”.
La seua mare no donava crèdit al que estava escoltant. “Però t’enrecordes? El coneixem?” La resposta de la seua filla va caure com una bomba en el seu interior. Llum li va demanar que no li ho diguera a ningú, i menys al papà.
Van decidir anar al psicòleg, que va indicar la necessitat d’explicar-ho tot a casa. Llum s’emociona en recordar l’abraçada que li va donar el seu pare en assabentar-se, una abraçada que significava suport incondicional i que entenia el que havia estat ocorrent entre ells durant tots eixos anys.
El seu germà es va quedar en xoc, sense poder parlar ni reaccionar. L’endemà el xiquet li va comptar a un dels seus professors que ell sabia que el seu cosí estava sent víctima d’abusos sexuals per part del seu iaio. Automàticament es va posar en coneixement de Serveis Socials.
En principi Llum no tenia intenció d’interposar cap denúncia. Sempre havia tingut por de que no la cregueren. El seu abuelo s’havia encarregat d’inculcar-li que no havia de contar-ho perquè el que ell feia era “una cosa normal, però havia de ser un secret”. Però ella sempre va saber que allò no era normal ni bo, i quan passats els anys es va armar de valor, la seua única pretensió era dir-ho en l’entorn familiar perquè tots conegueren qui era veritablement el seu iaio i que se saberen les raons de per què ella era la “rareta” que havia perdut els vincles amb la seua família. Però hi havia altres menors implicats, així que el més just era denunciar.
Encobridors
El principal culpable està pagant la pena, però Llum vol donar una portada a la seua experiència assenyalant als encobridors que el van tapar. Està en el seu dret. “No puc entendre que hi haja gent que li done suport amb l’argument que som les víctimes els qui el provocàvem”, es lamenta Llum. “El meu iaio comprava el nostre silenci amb diners i amb coses que ens agradaven als xiquets, com refrescos, i els seus encobridors ho han intentat fent-nos creure que seríem els culpables d’un escàndol”, explica.
“Un oncle el justificava dient que ho feia com un joc innocent i un altre deia que tot devia quedar-se en un secret de família” compta indignada Llum. La iaia justificava l’actitud del seu marit amb l’argument que “és que els xiquets també el buscaven”, recorda. “A més la meua abuela ha intentat manipular a la gent del seu entorn, fins i tot a la seua filla, s’ha represaliat amb qui ens ha recolzat, ens ha repudiat i ens ha calumniat, i la seua màxima preocupació sempre va ser que no posàrem cap denúncia perquè afirmava que, a estes hores que mal ha de tindre la xiqueta?”, compta la jove.
La condemna
El pederasta va entrar en la presó l’11 de febrer. Li han caigut 14 anys de condemna. No és descartable que en quatre o cinc anys estiga ja al carrer, però els 500 metres d’allunyament imposats, els dóna la seguretat de que no tornarà al poble per la proximitat dels domicilis. Quan es va interposar la denúncia es va dictaminar una ordre d’allunyament de només 50 metres de la víctima. 50 escassos metres, i encara així ell incomplia el distanciament. Es va informar a les associacions esportives i culturals a les quals pertanyien els xiquets amb els que podia tindre contacte, i a més es van activar els protocols pertinents sobre este tema.
Des que es va cursar la denúncia fins que ha ingressat a la presó han transcorregut dos anys i quatre mesos en què el pederasta ha estat en llibertat, fent vida normal, sense vigilància… “I que ningú pense que es tracta d’una malaltia”, assegura Llum, “perquè ell era perfectament conscient del que estava fent i ho tenia tot pensat. Se suposa que un abuelo ha de protegir la seua néta, no abusar d’ella, i això no es pot justificar”, incideix. De fet, abans d’anar a judici les autoritats sanitàries van certificar que es tractava d’una persona sana mentalment.
Conclusió
Les víctimes d’abusos sexuals poden patir per a tota la vida irritació nerviosa, insomni, dispèpsia, nàusees, ansietat, seqüeles psíquiques… La pederàstia no pot ser tabú. Si pretenem erradicar-la cal denunciar- ho, contar-ho, traure-ho a la llum. Costa eixir de situacions així, però amb valentia es pot. Llum assegura que vol que se sàpia la seua història per un compromís moral amb la societat. Ojalà servisca la seua experiència.
