Naval i Sales, José Ramón i Ricardo, dos algemesinencs, dos esportistes, dos piragüistes membres de la selecció espanyola que van participar en els Jocs Olímpics de Munich. D’això fa 44 anys. Des de llavors només un altre esportista local ha aconseguit la glòria d’acudir a unes Olimpíades, Salva Esquer, que amb l’equip nacional d’handbol va ser bronze a Atlanta 1996. Poques poblacions tenen l’honor de comptar amb tres olímpics entre els seus veïns. Algemesí els té, encara que no els reconega com mereixen, o potser siga que no se sap.
José Ramón Naval i Ricardo Sales a l’hangar de l’Scooter Club en el Xúquer. MOISÉS CASTELL
Carlos Bueno
El passat 15 de març, el Comitè Olímpic Español va rendir un homenatge als esportistes que van participar en les Olimpíades de Mèxic 1968 i Munich 1972. José Ramón Naval i Ricardo Sales estaven en eixe acte que es va oficiar a Madrid i que va reunir a un bon grapat de ‘madurs’ que van fer més per l’esport nacional del que molts imaginen. Eren uns altres temps, una altra mentalitat, una altra preparació, fins i tot un altre tipus de sacrificis: “Hui, els qui entrenem als xavals”, ens explica Sales, “hem de motivar-los molt perquè s’esforcen al màxim. En general estan molt pendents del rellotge perquè volen acabar prompte per anar-se’n a fer altres coses. És que ara hi ha molts esports i molta oferta d’oci”. No obstant açò, ell i Naval no tenien una altra cosa en el cap: “Només desitjàvem acabar de treballar per a anar al riu”, afirmen. Les faenes del camp els va fer forts, es podria dir que els va valdre com a preparació, fins i tot van guanyar un concurs nacional de collir taronja.[pullquote]Entre tots els socis construïm el primer local a la vora del riu”, recorden. “Allò va provocar una gran germanor.[/pullquote]
Naval i Sales (primer i tercer per l’esquerra) al reconeixement que el COE va fer als Olímpics de Munich ’72. LVA
Eren temps en els que l’Scooter va agafar auge gràcies als campionats provincials, regionals, nacionals i també internacionals que els seus integrants aconseguien. El club havia nascut en 1958 com una penya motociclista, però només cinc anys després va deixar de costat l’afició per les dos rodes i es va passar a les aigües del Xúquer. “Entre tots els socis construïm el primer local a la vora del riu”, recorden. “Allò va provocar una gran germanor. Cadascun anava quan podia, sense escatimar temps, i els qui menys idea tenien ajudaven als més experts en obres”. Aquell hangar els va propiciar una comoditat desconeguda fins al moment, perquè estaven guardant les piragües en un local que el president del club, Enrique Lloret, tenia en el carrer Molí i des d’allí les portaven al riu amb bicicletes. “Una bici subjectant la part davantera de l’embarcació i una altra la posterior. Hi havia que pedalejar molt sincronitzats”, ironitzen. I després a remar.
La duresa d’aquells temps va forjar als piragüistes algemesinencs, entre ells a José Ramón i Ricardo, que van guanyar moltes de les competicions en les quals participaren. Els seus excel•lents resultats en els Campionats d’Espanya celebrats a Sevilla en 1970, on van arribar sense la preparació exclusiva dels seus contrincants, va provocar que els seleccionaren per al mundial de Iugoslàvia de l’any següent, i només uns mesos després es van marxar concentrats a Romania per a preparar les Olimpíades d’Alemanya. “Vam estar allí sis mesos passant proves periòdiques per a quedar només set seleccionats dels quinze convocats inicialment. Va ser molt dur”, reconeixen. “Tots els dies la mateixa rutina, els mateixos sacrificis, idèntic menjar… arròs, arròs i més arròs amb tomaca o amb una salseta. Algun dia aconseguíem llet de contraban o furtàvem una peça de fruita en un hort”. Sales va perdre dotze quilos i Naval va estar a punt de tornar-se’n cap a casa.
[pullquote]“L’emoció de la desfilada, la música, els aplaudiments… això no es pot oblidar”[/pullquote]Però van aguantar i van viure la glòria de participar en uns Jocs Olímpics, i el record de la seua entrada en l’Estadi de Munich es manté inesborrable en la seua retina. “L’emoció de la desfilada, la música, els aplaudiments… això no es pot oblidar”, rememoren. Participar va ser ja tot un èxit; competir al mateix nivell que els països de l’Est, les grans potències mundials del piragüisme, era impossible. “Eren professionals que es preparaven en exclusiva per a l’esport”, ens expliquen.
Ricardo Sales (dret, primer per l’esquerra), i José Ramón Naval (baix, segon per l’esquerra) amb l’expedició espanyola a la Villa Olímpica. LVA
Aquelles olimpíades van acabar un 10 de setembre, un dia després del previst perquè, com és conegut, es va produir la major tragèdia de la història de l’olimpisme, el segrest i assassinat d’esportistes israelians per un «comando» de terroristes palestins. Els algemesinencs ho van viure molt a prop; el seu pavelló estava a menys de cent metres del que ells ocupaven.
Aquell retard d’un dia va provocar que José Ramón i Ricardo no pogueren assistir al sopar que el Comitè els havia preparat a la seua arribada a Madrid, ja que Sales estava de permís en la mili i havia de presentar-se en el quartel abans de les huit del matí del dia 12. Van descansar un poc en un hotel de la capital i van eixir pitant a agafar el tren oblidant en l’armari de l’habitació els regals que portaven des d’Alemanya. Quan van arribar a l’estació d’Algemesí no hi havia ningú esperant-los, i van tindre que llogar un motocarro dels que portaven guano als camps perquè els duguera a casa carregats amb quatre maletes, dos borses i quatre rems.
A Sales li van fer recuperar els sis mesos de permís que li havien donat en el quartel, i quan a Naval li van proposar el mateix a l’any següent va dir que no, que d’això res, que ell ja no anava més per la vida d’esportista cobrant només que les despeses i havent de repetir la mili.
En el seu moment el club Scooter va fer un sopar en honor a la parella olímpica, però els diferents equips de govern local, com va dir Naval: res de res. Reconeixements a part, el que ningú pot llevar-los és l’orgull d’haver participat en uns Jocs Olímpics i el record de l’emoció d’una entrada en l’Estadi de Munich inexplicable. Naval i Sales, dos esportistes, dos olímpics, dos algemesinencs.
