salva esquer hombrados la veu d'algemesi moises castell

Salva Esquer manté la vinculació amb l’handbol entrenant equips. MOISES CASTELL


Els seus alumnes el coneixen per ser professor d’educació física en el col·legi dels Maristes i entrenador del seu equip d’handbol. Però els que ja fa temps que sobrepassem els quaranta sabem que és un medallista olímpic. Bronze a Atlanta 1996, quasi res! Ara té 48 anys i el mateix aspecte de bona gent de sempre. Encara que valora la discreció podria presumir d’haver sigut subcampió del món junior amb la selecció nacional, d’haver aconseguit 167 gols en els 81 partits que va jugar amb la samarreta de l’absoluta, d’haver alçat una Copa del Rei, una lliga europea EHF, una Recopa d’Europa, una Copa ASOBAL… d’haver pertangut a equips com el Avidesa Alzira, Eresa València, Teucro Pontevedra, Balonmano Cantabria, Ademar León… d’haver format part d’una generació que va donar lustre a l’handbol i que va il·lusionar a molts joves de l’època.
CARLOS

Carlos Bueno


Ho vas deixar en 2003 estant encara en un gran moment. Per què?
Es van juntar varies circumstàncies. La primera és que van sorgir discrepàncies amb la directiva del València perquè jo era el fitxatge de més valor de la formació, tenia experiència, portava la batuta de l’equip… i no obstant això van començar a escatimar-me el sou. En aquella època havia començat a donar classes a mitja jornada en els Maristes i a més va nàixer la meua primera filla. Així és que vaig valorar la situació i vaig decidir deixar-ho.
Es pot dir que va ser per un desencantament.
Jo vaig formar part del naixement de l’Associació de Jugadors. Aconseguirem que els nostres contractes foren realment oficials, amb les cotitzacions pertinents, convenis, dret a atur, assegurances… i després de quasi una dècada lluitant per tot açò em vaig trobar amb la falta de serietat del meu club, que no complia amb l’acordat. ‘Tragar’ amb açò haguera sigut una falta de dignitat.
Com va ser el dia després?
Quan vaig jugar el meu últim partit no era conscient que ja no anava a seguir perquè estava negociant amb la directiva. Així és que no em vaig donar realment compte que ja no era professional fins que va arribar agost. Acostumat a tanta activitat diària, quan portava una setmana de vacances estava que em pujava per les parets. Recorde que estava a Santander, vaig decidir eixir a córrer, però les cames no m’anaven. Deuria ser alguna cosa mental. La veritat és que em va costar canviar el xip, sobretot el primer any.
salva esquer hombrados la veu d'algemesi moises castell

Esquer i Hombrados a l’olimpiada d’Atlanta. LVA


Recordes l’acolliment d’Algemesí després de guanyar la medalla en les Olimpíades?
Hi ha moments en la vida inoblidables, que et marquen, i eixe va ser un. Quan tornava d’Atlanta jo pensava que estarien esperant-me els meus familiars i amics, i quan vaig veure tota aquella gent en l’aeroport em va donar molta alegria. Després el cotxe de la policia que em va portar fins a Algemesí, la recepció en l’Ajuntament… També recorde la cara del meu germà xicotet que ho va viure com una cosa màgica.
Els teus alumnes saben qui eres a més del seu mestre?
En general no. Alguns ho saben perquè li ho han explicat els seus pares, però la majoria no ho valoren fins que veuen uns Jocs Olímpics i s’adonen de la dificultat que suposa aconseguir una medalla a eixe nivell.
És molt diferent impartir una classe d’educació física i entrenar a un equip d’handbol?
Els valors de l’esport són els mateixos, però la dinàmica és diferent. Es pot dir que en la classe cal traure nota i en l’entrenament se busquen resultats. En classe no solament valore la condició física sinó la puntualitat, actitud, esforç, companyerisme… Per a jugar en l’equip cal tindre qualitat i rendir, encara que jo valore molt l’esforç i done cabuda a tots els jugadors per a motivar-los i que hi haja possibilitat de renovació i continuïtat. Evidentment els millors juguen més i en els moments més importants.
En quin moment està del handbol?
A Algemesí fa uns anys estàvem en un pic més alt. A nivell base vam tindre èxits molt importants, i ara, després d’una lleugera baixada, tornem a tindre jugadors il·lusionants. En clau general està pitjor que en la meua època. Nosaltres podíem viure de l’handbol i ara la majoria no poden, excepte uns pocs que estan fitxats per equips estrangers. La selecció continua guanyant competicions, però el futbol acapara tots els mitjans de comunicació, i així és complicat que la gent s’aficione i que hi haja major inversió en esports com l’handbol.
Fins a quin punt va ajudar mediàticament a l’handbol de la teua època la figura de Urdangarín?
Va ser un boom molt considerable. Quan guanyarem la medalla a Atlanta es va començar a parlar molt d’handbol a Espanya. Però quan la gent es va assabentar que un jugador de la selecció era el novio de la Infanta tot es va desbordar. Tothom parlava del nostre esport, però recorde que era molt agobiant per a nosaltres haver d’amagar-nos dels paparazzis després de cada entrenament.
Era el teu company d’habitació, no?
Sí, i no em va comentar que estava eixint amb Cristina de Borbó fins que un dia, estant en el Mundial de Japó, va cridar ella al telèfon de l’habitació i el vaig agafar jo. A voltes també cridava el Rei don Juan Carlos. Coses normals entre família, però a mi em sorprenia.
Te sents reconegut a Algemesí?
En la meua època sí. Ara ja no tant, encara que mai m’ha agradat el protagonisme. Si et sóc sincer actualment només trobe a faltar major consideració institucional. Em referisc al fet que es tinga més en compte l’opinió dels esportistes d’elit que té Algemesí. Crec que el nostre Ajuntament deuria crear un lloc per a un tècnic que s’encarregue de dinamitzar l’esport local, que motive per a practicar-lo, que estudie la possibilitat de patrocinar els nostres equips, que regularitze les subvencions, que coordine activitats entre els diferents clubs, que pose en marxa activitats per als més xicotets, que regularitze les edats per a començar a competir, que fomente esports minoritaris, que valore als entrenadors… tot centralitzat des de l’Ajuntament, per a no coincidir uns amb uns altres i per a optimitzar calendaris i horaris.
Bona reflexió per a acabar la de Salva Esquer, sens dubte una veu contrastada en l’esport, la d’un jugador d’handbol que va portar el nom d’Algemesí per tot el món, la d’un home tan senzill com sensat que un dia de fa poc més de 20 anys va guanyar una medalla olímpica de bronze que penjada del seu coll relluïa com l’or.