Demanar pels carrers

No hi ha espai suficient en La Veu per a esbrinar totes les causes que porten a una persona a acabar demanant pels carrers i no tindre on deixar-se caure.

Dels estudis que s’han fet per part de diverses entitats com l’ONU, ACNUR… s’escau una particularitat comuna a tots els casos d’indigència: qui demana pels carrers està submergit en una boira formada per una baixíssima autoestima i una carència d’esperança en tot. Cal assenyalar que moltes i molts indigents senten vergonya de veure’s en aquesta situació, ja que també tingueren la seua bona època, quan tenien de tot. És per això que hem d’anar en compte perquè ningú no estem exempts de caure en la indigència al llarg de la vida.

Quan sents parlar a la gent sobre els anomenats sense sostre, escoltes sentències de tota classe: “Que s’espavilen i que treballen i que aguanten…”; “No costa res donar-los uns cèntims…”; “ Però, si els dónes diners, s’acomoden i finances el problema i no s’acaba mai…”; “Que els porten a l’ alberg de l’Ajuntament…”; “No, perquè és per als del Camino de Santiago i les seues bicicletes…”; “Que ajuden en el Centre de dia i que se senten útils, i de pas tenen dutxa i menjar…”   Aquesta última opció sembla tindre més adeptes. Qui diu en el centre de dia, diu en qualsevol lloc que s’estime millor. Quan un argument incomoda, et diuen que és demagògia. Potser açò també ho siga.

El cas és que hi ha gent que, a la seua manera, patix de veure a persones demanant, indigents, sense sostre…  i si bé a Algemesí afortunadament no en són molts, als que són,  caldrà habilitar-los una eixida i a més a més fer-ho en silenci, tenint en compte que si es fa publicitat d’algun lloc habilitat i permanent, aniran altres amb la picaresca “pos jo també en vull”.

Desafortunadament per a les alcaldies, en esta societat ambigua i mig malalta, on igual et donen sang com t’afonen, no se guanyen eleccions ajudant als pobres; les bones obres s’han de fer en silenci. Governar és molt difícil, ingrat massa vegades, i encerta-ho a tothom, impossible.

És clar que ni els ajuntaments ni els veïns volem que hi haja persones sense sostre pels carrers, però  com en tantes ocasions no hi ha una solució concreta. Potser fóra millor evitar les causes que porten a la indigència, segurament. No obstant això,  si propiciem que aquestes persones passen de ser ajudats, a ajudar, i així fer-los entrar en la vida social mitjançant activitats i una seguida, els encendríem una bonica llum.

M.T.S. Algemesí