Davant la complicada situació que ha generat la pandèmia de coronavirus, és temps de valorar el nostre dia a dia, d’enfortir llaços, d’agraïments, de mantindre la calma i d’estar units.

Carlos Bueno.-  Res pot consolar-nos davant un moment tan inquietant com el que estem travessant. Per molt que, en principi, els polítics es van obstinar a amagar el vertader abast que podia adquirir el coronavirus ­–supose que en un intent de no sobre-alarmar a la població–, la gravetat de la pandèmia ha acabat superant qualsevol conjectura per pessimista que en principi semblara. És molt probable que a nivell global s’haja actuat tard i malament, però no és moment de retrets sinó d’anar de la mà per a véncer junts a l’enemic invisible.

La declaració de l’Estat d’Emergència portat al nivell actual és una situació desconeguda per a la població i, sobretot, preocupant. Molts ciutadans han confós la por d’emmalaltir amb l’angoixa a quedar-se sense aliments, i dia rere dia els supermercats se saturen de compradors compulsius que buiden les prestatgeries. Està per saber-se on emmagatzemen tantes provisions ni quina mastodòntica grandària de congeladors posseeixen. Podria ser que l’obligació de quedar-se a casa que ha dictat el Govern estiga influint en eixir a comprar, perquè eixe és un dels casos pels quals està permés abandonar la llar.

I precisament l’haver de confinar-se a casa provoca un altre tipus de por fins ara inexplorada. Estem acostumats a la total llibertat de moviments, a aconseguir immediatament el que volem: carn, peix, una pizza, una cervesa, un telèfon mòbil, fruita, maquillatge, eixir a passejar, a pegar una volta amb bici… Ara la incertesa ens envaeix. No sabem com reaccionarem davant l’obligació de tancar-nos en la nostra vivenda. 24 hores amb la teua dona o el teu marit, amb els teus fills, sense la possibilitat d’evadir-se quan algú es posa pesat. I damunt al costat d’uns veïns de finca amb els quals et parles justetet.

Potser la situació servisca perquè comencem a valorar més les coses quotidianes a les que quasi no els donàvem importància. En molts països subdesenvolupats d’Àfrica no tenen la sort de tindre una tranquil·la quotidianitat, només esperen a la mort en vida. Ací comptem amb xicotets plaers que no solem veure: prendre un café amb els amics, cridar a un germà, quedar per a veure el futbol o una pel·lícula, sopar amb la teua parella en el bar de sempre… Ara trobem a faltar tot això i és temps de valorar-ho, de reforçar vincles familiars i d’amistat, de potenciar la nostra solidaritat amb aquells que no gaudeixen de la nostra plaent quotidianitat.

La crisi del coronavirus ens ha tornat a demostrar l’insignificants i vulnerables que som. Però pot ajudar a enfortir-nos com a societat. Ahir, Carol, amb la que només m’uneix la relació de cordials veïns, va preparar un muntó de fogassetes i ens va deixar una bossa en cada porta de l’edifici. Em va semblar tan sorprenent com admirable. Era la seua manera de dir que estem junts davant l’adversitat. Per altra banda, cada dia a les huit de la vesprada tota Espanya ix als balcons a tributar un aplaudiment als nostres professionals de la sanitat per estar al peu del canó sense defallir, per no aprofitar la conjuntura per a demandar millores laborals i anar a la vaga… Un aplaudiment que caldria fer extensible als homes del camp i ramaders que cada dia es preocupen que els seus productes arriben a la ciutat per a alimentar a la població atemorida; també als transportistes que no troben àrees de servei on poder menjar, asear-se i descansar i que puntualment duen a terme la seua labor malgrat tot; a més als treballadors dels supermercats, autèntics sofridors d’una histèria col·lectiva sense sentit; i per suposat a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, sempre al costat de la ciutadania.

En estos moments portem a Espanya més de 9.940 contagiats (cinc a Algemesí) i més de 340 morts pel coronavirus. Cal prendre’s el problema en serio per a véncer-lo junts. No serà fàcil ni ràpid. Entretant valorem nostra enyorada normalitat, enfortim llaços personals, agraïm la dedicació dels altres i mantinguem la calma. Hi haurà temps d’anàlisi i retrets, però això serà quan tot passe. Ara és moment d’estar units.

PD: Gràcies Carol per les fogassetes. Estaven rebones i significaven molt més que compartir uns dolços.