La caritat és una actitud solidària amb el sofriment dels demés. Per caritat es dóna almoina o es presta auxili als necessitats. La caritat està enfrontada a l’enveja i a l’animadversió i és una virtut que a mi em van inculcar des de xicotet a casa i en el col·legi. La majoria de la gent és caritativa de naixement, imagine que és una cosa que va en els gens de l’ésser humà. Per descomptat que hi ha graus de caritat, i per suposat que els desenganys que tots hem patit en alguna ocasió provoquen que, en ocasions, gelem el nostre cor. I és que “hay gente pa tó”, com va dir Rafael ‘El Gallo’, i sempre hi ha algú que juga amb la nostra bondat per a enganyar-nos i traure profit. Pitjor per a ells i la seua consciència, si és que la tenen. Però seria injust que pagaren justs per pecadors, que és el que sol acabar succeint en la majoria de les ocasions.
No necessitar de la caritat dels altres és una sort. Ningú tria on naix, que és una circumstància que marca en gran manera les nostres possibilitats de futur. Nàixer en un país desenvolupat o tercermundista, pertànyer al si d’una família acomodada o amb penúries econòmiques, rebre una bona educació o conviure amb la droga… hi ha tantes circumstàncies que predisposen a una persona a tindre èxit en la vida o a ser un desgraciat, que el llistat seria inacabable. Fins i tot el coeficient intel·lectual juga un paper determinant per a saber triar el camí més convenient en cada moment de la vida.
Per això, els que estem a esta vora, els que hem tingut la sort de no necessitar la caritat dels altres, hem de donar exemple i ajudar, dins de les possibilitats de cadascun, als que van nàixer en terra hostil, en una família amb problemes monetaris, als qui pateixen la lacra de la droga, a aquells que la intel·ligència no els ha facilitat l’elecció de les millors opcions o a eixos que, simplement, la mala sort va jugar en contra seua.
Hi ha moltes persones que treballen per a procurar el millor per als més desfavorits. Gent que fa donacions per a ONGs que apadrinen xiquets del tercer món. Voluntaris que arrepleguen aliments i els donen en Càrites i Creu Roja. En la nostra localitat, Pobresa Zero i Algemesí Solidari lluiten pels drets dels migrants i refugiats, s’esforcen per escolaritzar als xiquets més desprotegits de Burkina Faso, denuncien la desigualtat… Lloables iniciatives, justes i necessàries. No obstant, moltes vegades no fa falta buscar les injustícies molt lluny. Hi ha ocasions que estan tan prop de nosaltres que no les veiem.
A Algemesí hi ha gent vivint en el carrer, en cabanyes inhòspites, dormint entre cartons, agafant aliments dels contenidors de fem. Sí, estan ací. Per molt que apartem la vista quan ens creuem amb ells estan ací. Encara que canviem de vorera per a no sentir l’olor de la seua falta d’higiene estan ací. A Algemesí hi ha gent que està sent desahuciada perquè no té un euro per a llogar una vivenda. Alguns perquè van nàixer en famílies desestructurades i sense diners, uns altres perquè els problemes o el seu mal cap va acabar portant-los a la droga, els hi ha que no van tindre suficient intel·ligència per a saber triar el millor que havien de fer a cada moment, fins i tot hi ha alguns que la seua situació només és fruit de la mala sort. I qui som els demés per a jutjar-los? Què ens dóna autoritat moral per a menysprear-los? La nostra bona sort?.
Tots estan ací. No fa falta eixir de casa per a intentar combatre la pobresa, per a lluitar pels drets humans, per a esforçar-se per escolaritzar a tots els xiquets i per a denunciar la desigualtat. Allò sí i açò també. I hauria de ser assumpte municipal pal·liar els problemes extrems que pateixen alguns dels nostres veïns en la mesura del possible. No es tracta de fomentar la vagància, sinó de ser caritatiu amb els realment desfavorits, que eixa partida pressupostària no enfonsarà econòmicament el poble.
I la caritat comença per l’educació. La bona educació per a saber escoltar els problemes dels pobres, per a tractar-los amb la millor disposició i per a intentar ajudar-los. Després, evidentment, no es podrà arribar fins a on tots desitjaríem, però per voluntat que no quede. Sí, cadascú ha de ser caritatiu dins de les seues possibilitats, i en açò els nostres polítics han de ser exemplars perquè són els representants de tots els ciutadans. El contrari és animadversió, que està renyida amb la caritat. A Algemesí, sense necessitat d’haver d’anar més lluny, es pot començar a donar exemple de caritat amb els nostres propis conveïns.