Nit de Nadal. Emergència d’última hora. Se’ns ha oblidat comprar plats d’usar i tirar, d’eixos que van decorats amb motius nadalencs. Ves al “chino”, em diu algú. I allà que em vaig. Recórrec els seus corredors buscant els plats. Hi ha tantes coses que no m’aclarisc.

Carlos Bueno.-  No solc anar a estes botigues i em sorprén la quantitat de productes que tenen. Em sembla que hi ha absolutament de tot. De tot menys els plats, perquè no hi ha manera de trobar-los. Després de pegar voltes i més voltes li pregunte a una xineta i m’indica que estan en la secció de decoració nadalenca, prop de la caixa, i jo estava en la part oposada, mirant entre els gots i els coberts de plàstic. Si no m’equivoque a Algemesí hi ha sis botigues de xinesos, tres d’elles grans, molt grans, i jo estava en una d’elles.

Per fi veig els plats. Hi ha de tantes mesures que no sé quins triar. Així que agafe de diferents grandàries i a pagar. Mare meua!, hi ha més cua que un dia de rebaixes en El Corte Inglés. Estes botigues sembla que estan sempre de guàrdia. Permaneixen obertes més temps que ninguna i et salven de qualsevol necessitat. Així que la gent s’ha acostumat a anar a elles.

De tornada a casa passe per una fruiteria que també està oberta malgrat ser ja molt tard. Té unes pinyes amb un aspecte magnífic. Així que decidisc entrar i portar-me una. Davant de mi hi ha mitja dotzena de senyores que, como jo, apuren les compres al pakistanés que va pesant el gènere i cobrant amb molta tranquil·litat. Les presses no semblen estar fetes per a ell, ni en la nit de Nadal. Estes verduleries tenen una cultura del treball semblant a la dels xinesos que està provocant que, a poc a poc, canviem els nostres hàbits. Serà llei de vida.

Es tracta d’una competència contra la qual les nostres botigues de sempre estan sucumbint. Les tendetes especialitzades lluiten per donar una atenció personalitzada i oferir productes de qualitat per a contrarestar la força dels orientals. Però encara així la supervivència és complicada. És la llei de l’oferta i la demanda. Res a objectar.

A més, cal acceptar-ho, els negocis de xinesos, pakistanesos o indis són també algemesinencs. Estan instal·lats ací i ací paguen els seus impostos. És cert que utilitzen el mínim els nostres serveis i es relacionen el just amb els occidentals. En general no demanen préstecs als bancs ni compren a proveïdors d’ací perquè ells disposen dels seus propis distribuïdors. Es pot dir que són molt defensors del seu, molt patriòtics, i així els va bé.

Es fixen en les nostres costums i les inclouen en els seus negocis. Per exemple, en Sant Valentín decoren els seus aparadors amb llenceria sexy, durant la Setmana Taurina amb vestits de torero per a xiquets i bous de joguet, per Carnestoltes amb disfresses de tot tipus, en Nadal amb avets de plàstic i decoració nadalenca… No obstant això ells no solen participar de cap d’estes tradicions. Es podria dir que ens han seduït malgrat la seua escassa integració amb la nostra cultura. De fet, ACSA els ha proposat entrar a formar part de l’associació local de comerciants i les resposta sempre ha sigut negativa.

És bo? És mal? Ni bo ni mal. És el que hi ha i la tendència que impera. Potser el futur per als nostres comerços tradicionals siga emigrar a Xina i posar botigues de pernil i acadèmies de ball espanyol. O potser Internet i les grans superfícies acaben engolint als xinesos, als pakistanesos, als d’ací i als d’allà. De moment només cap la reflexió perquè no hi ha solució que acontente a tots. I és que, dins de la legalitat, tots tenen dret a emprendre el seu negoci.