Greus incidents van entelar de nou el futbol fa només unes setmanes a Bilbao. Un grup d’ultres del Spartak de Moscou provocaven una autèntica batalla campal contra aficionats de l’Athletic que se saldava amb un grapat de ferits i un mort, un ertzaina al que el cor no va aguantar tanta pressió. De res va servir que tots els mitjans de comunicació advertiren del perill que suposaven els radicals russos. Els reportatges mostraven com estos autèntics delinqüents es preparen per al seu vertader objectiu cada vegada que van a un estadi: la guerra, una lluita brutal inhumana. I això va ser el que va acabar ocorrent.
Sens dubte era evitable. Tan senzill com no haver deixat entrar en el nostre territori a estes bèsties sanguinàries amb multitud de delictes a les seues esquenes. Se coneixien les seues intencions però se’ls va deixar arribar fins al mateix estadi pensant que les males bèsties es convertirien en germanetes de la caritat per art de màgia; calia ser políticament correcte. I clar, va succeir el que es presagiava. Si de la mateixa manera que van arribar se’ls haguera despatxat cap a sa casa s’haguera evitat el grapat de ferits i, sobretot, una mort innocent.
És el que passa quan es pretén ser políticament correcte, que massa vegades de tan bons que volem ser el que acabem sent és gilipolles. Es legisla per al delinqüent, es confia en ell, i les conseqüències les acaba pagant el ciutadà honest i legal. És el peatge que ens toca pagar perquè no ens assenyalen com a dictadors i censors, que és el que molts hagueren dit d’haver impedit l’arribada dels radicals soviètics a Bilbao.
Succeeix una cosa similar en les escoles, on, en general, el professor ha perdut autoritat a favor dels capritxos dels xavals recolzats per la protecció dels pares. Com a un mestre se li ocórrega alçar la veu a un alumne pot eixir en el telediaris. I clar, així a l’educador no li queda una altra opció que aguantar amb paciència infinita per a no convertir-se en el dictador que molts diuen.
Passa també en l’art, la música i les xarxes socials, mons en els quals molts s’escuden per a insultar i injuriar a qui els ve en gana emparats per una suposada llibertat d’expressió. I a pesar que en alguns casos les seues proclames poden ser raonables, la injúria és un delicte tipificat en el codi penal. El que sembla més lògic per a poder conviure en harmonia seria utilitzar els canals legals de denúncia personal i social. Perquè, fins a on arriba la llibertat d’expressió? Puc clavar-me amb la mare d’algú que em caiga malament de forma oberta sense que em demanen responsabilitats? Si la llei m’ho impedeix, és perquè vivim en una dictadura censora? Les llacunes legals provoquen que en este tema també calga ser políticament correcte i que es permeta insultar més del que les saludables normes d’educació estipulen.
A Algemesí també hi ha exemples de correcció política preocupants. Un d’ells, potser el més alarmant, té a veure amb l’augment del tràfic de droga. La nostra ciutat és en el punt de venda d’estupefaents més important de la Comunitat Valenciana, i a la tradicional distribució se li ha unit des de fa un temps la moda dels narcopisos, vivendes que els camells ofereixen als drogodependients perquè es ‘xuten’ les seues dosis. Eviten així eixir a buscar un lloc per a col·locar-se i que se’ls puga requisar la droga en un control policial al carrer.
Les condicions d’insalubritat d’estos pisos són increïbles. Espardenyes i roba bruta tirada per terra, mobles destrossats, enderrocaments, llandes, botelles i trossos de paper alumini amb restes de cocaïna i heroïna conviuen amb vòmits i centenars de merdes, la que caguen els drogoaddictes després de posar-se el verí en el cos. Sona dur, però és així de dur.
D’estos narcopisos podria haver a Algemesí uns 25. Entre cinc i deu estarien en el casc urbà, i la resta al barri del Raval. Fins a ells s’acosten persones de diferent condició social. També xiquets que busquen marihuana i que amb ella compren paperetes per a ser futurs consumidors de cocaïna i heroïna. El problema està ací, amb els que vénen de fora i amb els de casa. Cal seguir sent políticament correctes i mirar cap a un altre costat? Fins a quan? Fins que a un fill nostre el troben amb els ulls en blanc en una habitació envoltat de merda? Mà dura. És açò ser dictadors? Potser no ser-ho implique que el que som és tontos.
La qüestió és que tots hauriem de viure dins del marc de la legalitat, que la ciutadania respectuosa i pacífica -la gent de bé- hauria de conviure tranquil·la. Els nostres governants saben el greu problema que pateix Algemesí, ho sap l’ajuntament i la policia. Realment no sé de qui depèn que se busquen solucions dràstiques. Supose que és una qüestió legal. No vaig a insultar ni a injuriar als legisladors, però sí que els demane que deixen prompte de ser políticament correctes per a ser políticament responsables. En cas contrari els il·legals cada vegada ens van a prendre més el pèl i qualsevol dia trobarem entre la merda a un dels nostres sers estimats.