Predicar sense l'exemple (respecte a la censura del bou embolat)

El 9 d’abril el periòdic Levante EMV publicava una carta de Marta Trenzano, la nostra alcaldessa, titulada ‘Cultura i censura, una mala combinació’. He de confessar que Marta em sembla un bon polític amb facilitat per a transmetre els seus missatges en una oratòria directa i contundent. Admet que era fàcil estar d’acord amb l’essència del seu escrit, encara que en el fons buscava una propaganda política basada en un populisme de difícil digestió, almenys segons la meua humil opinió. I tot perquè em va semblar que predicava unes idees però estava posant en pràctica unes altres.
Marta afirmava en el seu text que en la diversitat està la riquesa, referint-se al fet que no tots consumim la mateixa cultura, sense que açò haja de significar un obstacle per a sentir-se integrat o identificat amb la cultura del teu poble. D’acord. Assegurava també no compartir l’obsessió d’alguns polítics per definir quina ha de ser la cultura del seu poble i quines activitats han de considerar-se cultura. D’acord. Deia que fer-ho era tractar als conciutadans d’incults i que era una manera de practicar la censura. D’acord. Manifestava que deixar de subvencionar determinats espectacles implicaria la seua desaparició (“no et mataré però et deixaré morir”, emprava com a metàfora). D’acord. I després de criticar algunes accions de PP, EU i Més Algemesí, sentenciava que els socialistes entenen que ha de ser el poble qui trie la seua cultura i, emparat per la Constitució, qui decidisca a quins espectacles vol acudir i a quins no. Per a acabar, Trenzano manifestava que no es pot segar el ventall cultural d’un poble perquè fer-ho seria sectari i antidemocràtic. D’acord també.
La mala digestió de l’article me la va produir que el mateix text feia referència a la desaparició enguany de la modalitat de bou embolat en les festes patronals. I no ha sigut per art de màgia sinó perquè l’alcaldessa va advertir a la penya organitzadora dels festejos populars que, si volien que se’ls concediren els permisos oportuns i rebre la subvenció, havien de deixar de fer el bou embolat. On està tota la teoria que Marta Trenzano adoctrinava en la seua carta? No és açò cerciorar la diversitat cultural d’un poble? No és açò definir què activitats han de considerar-se cultura? No és açò una manera de practicar la censura? Amenaçar amb deixar de subvencionar els festejos populars no implicaria la seua desaparició (“no et mataré però et deixaré morir”)? És açò deixar que siga el poble qui trie la seua cultura? Segar una part dels festejos populars no és sectari i antidemocràtic?
Estic convençut, i és una apreciació molt personal, que l’alcaldessa ha pres la decisió d’acabar amb el bou embolat pressionada per EU i Més Algemesí, antitaurins confesos i defensors de la teoria que el bou embolat pateix. Però no és així per molt que ells ho reiteren. Està demostrat que mai en la història un bou embolat ha necessitat atenció veterinària. Es tracta de l’animal d’abast que més anys i en millors condicions viu. No es crema perquè els ferratges estan fets d’un material que no transmet la calor i perquè les boles no esguiten. Els bous que han sigut embolats no perden cap de les seues facultats durant ni després de les seues actuacions. Els bous destinats a esta modalitat s’embolen unes 25 vegades al llarg de la seua vida (el que significa que treballa unes 25 hores en tota la seua vida). Si es cremara, danyara o perdera visió només podria eixir al carrer en una ocasió.
Esta és la veritat i no ho dic jo sinó que està demostrat pels experts veterinaris. Així que la doctrina del sofriment animal no serveix. Que busquen una altra excusa o que diguen obertament que volen prohibir els bous perquè no els agraden i perquè en el seu interior alberguen un dictador molt allunyat del model democràtic. Mentre hi haja polítics obstinats a definir quina ha de ser la cultura del seu poble sense deixar que siga el poble qui ho decidisca, hi haurà manifestacions que tindran molt complicada la seua pervivència, entre elles la més que mil·lenària del bou embolat. Sí, estic d’acord amb Marta Trenzano en què cultura i censura són una mala combinació. Però una cosa és predicar i l’altra donar blat.