Fa només uns dies, sentia parlar a un llaurador sobre la situació del camp. No fa falta que explique que està travessant un moment lamentable sense aparença de millorar. En temps del meu iaio, qui tenia terres tenia un tresor. Ara, qui posseeix horts té una ruïna.

Carlos Bueno.-  No és la meua intenció analitzar si la culpa la tenen els grans supermercats, els magatzems o els intermediaris. La història és que, els qui produeixen els aliments que mengem, són els pitjor pagats de la cadena, generalment els únics que acaben perdent diners. I no hi ha dret.

Hui a penes queden agricultors. La majoria conserven les terres per pura melancolia, perquè es tracta d’herències a les quals els tenen estima. A alguns, l’hort els serveix per a alliberar tensions del seu treball en l’oficina, i a tots acaba produint-los mal de cap. “Si al final de la campanya cobrisc les despeses és suficient”, asseguren. Ja no es tracta de guanyar algo, sinó de no perdre. El que he dit: lamentable.

És lamentable perquè al final, la “afició” pel camp acabarà perdent-se, i llavors… què menjarem? L’Espanya rural és una gran desconeguda. Les decisions importants es prenen des de les grans ciutats superpoblades, on cada vegada hi ha més gent que no sap diferenciar una fava d’una garrofa, on molts joves pensen que la verdura empaquetada es manufactura en Mercadona i que les pexugues de pollastre es fabriquen en un magatzem, on els xiquets només han vist un conill en dibuixos, i on alguns privilegiats tenen la sort de realitzar una visita a una granja-escola per a descobrir que les gallines ponen o el mal olor que fan els porcs.

En eixe ambient legislen uns senyors que segurament tenen molt bones intencions però que en la majoria dels casos desconeixen els desvetllaments i dedicació que imposa la terra per a que la gent de la ciutat continue alimentant-se de manera natural. El resultat no pot ser pitjor. El preu de les fruites, verdures i hortalisses se devalua de forma accelerada. A este pas, els mateixos governants que no encerten a donar suport a l’horta hauran de subvencionar noves empreses que inventen menjar sintètic perquè la població mundial continue subsistint. Perquè quan es tracta d’empreses, les Administracions són propenses a injectar ajudes econòmiques directes, no siga que es perden llocs de treball (lloable intenció), però per al camp… per al camp fem.

I jo em pregunte:

– Què passaria si tots els llauradors es posaren d’acord i deixaren de produir durant un any complet? (total, per a no guanyar res…)

– Quants magatzems haurien de tancar?

– Quants empleats d’eixos magatzems acabarien sense treball?

– Quantes empreses de transport quebrarien?

– I quantes de fabricants d’envasos, i de maquinària, i d’instal·lacions, i de manteniment?

– I quants camioners, i operaris, i manipuladors, i regants, i administratius s’anirien a l’atur?

– Com afectaria als supermercats?

– Què menjarien en les grans ciutats des d’on ens legislen?

Em sembla que el camp genera molts més llocs de treball del que alguns pensen i hauria de rebre millor tracte des de les altes instàncies. No pareix mala idea dur a terme una parada d’un any i posar les coses en el seu lloc.