Ana Castell.- Els bous; una de les festes més anhelades per la gent d’Algemesí. Dies solejats a la plaça, nits abarrotades a les casetes. Fred i calor s’uneixen a ballar. Música, alcohol, gent, llums, més música, més gent, amics, tabac. Rialles. Soroll. Passió. Intensitat. La pluja també visita de vegades. I entre tot aquest rebombori del que pareix ser felicitat, a una xica l’han convidat tres xics a anar a parlar a un lloc més tranquil; un portalet que queda a dos carrers de les casetes. Que prop sembla, tan sols dos carrers més enllà. “Sí” és la resposta d’ella. En arribar on tenien pensat, s’assenten tots quatre i la xarrada és d’allò més tranquil·la. Però, que ocorre quan un d’ells li ofereix alguna cosa més que un bes i ella s’hi nega? L’ ira i el descontrol s’apoderen d’ell en vore que li ha dit que “No”. Uns carrers enrere, a les casetes, tots gaudeixen i canten amb els gots per l’aire. Aleshores, ella se n’adona de que un altre fa una senyal amb el cap i els tres s’hi acosten a ella. Com a caçadors, amb l’ull posat en la seua pressa. El destí està escrit, i amb quina mala tinta. Els quatre saben el que va a passar. Quatre persones. Quatre mirades. Tres culpables. Dos vegades cada un. Una víctima. A les casetes tots ploren de la risa. Els tres acaben i la deixen sola. Ella s’alça, es puja el pantaló i plora. Crida les amigues per telèfon. Ninguna l’agafa. Ha arribat l’hora de la correguda i elles han anat a la plaça a vore el bou morir. Allí tot son crits i mocadors blancs en l’aire. On ella està tot son llàgrimes i mort.
No és no. Però, una mirada que desitja córrer i un silenci que crida, també és no.
Quina sort que aquest article tan sols siga una fantasia, perquè, ho és, veritat?
