Lluís Escartí

Als masovers i les  masoveres del nostre terme.

      En l’anterior treball dèiem que els avis materns d’Agustí Alaman, Ciprià Rodrigo i Isabel Benlloch, al voltant dels anys 80, adquiriren una finca de 120 fanecades i una casa prop del Camí Reial, entre el camí de les Oliveres de Manuela i el del Barranc, en la partida de Cotes. En aquesta ocasió parlarem de la casa pairal, de l’ermita que es va construir, del sacerdot que l’atenia, i  de les tres famílies de masovers que l’habitaren entre 1886 i 1960.

Porrilles, segons diu Francisco J. Llàcer en “La toponímia d’Algemesí”, ve de l’arrel preromànica porra, porro, que significa pastura, pasturatge, i Josep A. Domingo en “Aigua i paisatges” ens comenta que Porrilles era un alteró en mig d’aiguamolls que es van anar transformant en arrossars entre 1770 i 1850.

L’hort de Porrilles té una característica pròpia que no es dóna en cap altre indret al nostre terme, que té una ermita construïda no sols per a la pràctica religiosa dels seus propietaris, sinó que es va fer també tenint en compte als habitants de les cases de camp més pròximes i als jornalers immigrants d’altres comarques que venien a segar arròs a la marjal. De no haver sigut així, la família Rodrigo haguera manat construir un oratori o una capelleta de dimensions molt més reduïdes dins de la vivenda com van fer, posem per cas, la família Llorente en la casa de Regal o els germans Niclòs en l’hort dels Capellans, recentment  desaparegut.

     L’ermita, d’estil neogòtic, és de base rectangular, de 5,44m. d’amplària i 12,66 de llargària. El mur de càrrega de l’edifici és de rajola ceràmica massissa i pedra amb acabat de morter de calç en la façana principal simulant un mur de carreus. La porta d’accés està folrada de zinc i té una inscripció que indica la seua data de construcció: “Año 1891”.Sobre la porta hi ha un finestral  circular amb un enreixat interior de ferro i més amunt una mena d’escut. Remata l’edifici una espadanya de rajola cara vista amb dos finestres, quatre pinaclesi una creu. L’altura de l’edifici és de 7,15 metres i la façana principal amb l’espadanya, sobrepassa els 11 metres.

A l’entrada i en la part superior, es troba el cor, al qual solament es podia accedir des de la casa.

Gràcies a Salvador Llopis Mahíques, fill de Victòria i nét dels  masovers, hem pogut saber com era aquella alqueria, ja desapareguda, i fer-ne una somera descripció.

Entre l’ermita i la vivenda es trobava el corral de 6 metres d’amplària i de la mateixa llargària que l’ermita i la casa, on es guardava la tartana dels amos, el carro i els animals de tiro, les aparellades del bestiar i les eines del camp. En el corral, que es comunicava amb la casa, també hi havia un pou, una porquera, un galliner per a l’aviram i gàbies per a criar conills.

La casa senyorial era una autèntica alqueria  moruna de 11 metres d’amplària. La planta superior, d’ús exclusiu dels amos tenia les comoditats que la gent benestant es podia permetre (coberteria de plata, vaixella de porcellana fina i cristalleria de Sevres); disposava de cinc habitacions, saló menjador, sala d’estar, cuina i bany. La part baixa, destinada als masovers, tenia tres habitacions, una llar molt gran, una cuina i un servici.

      A la banda dreta, orientada a l’est, adossada a la casa, hi havia una porxada de 5 metres d’amplària amb la part superior coberta i integrada en la vivenda dels senyors. Al fons de la porxada, un poc separat, es trobava el forn morú on Maria, la masovera, coïa un pa amb més segó que farina i les coques de dacsa per a la família i el pa blanc que ella mateixa feia per als senyorets. També el feia servir per a fornejar els dolços de les festes i celebracions familiars, els rotllos i les mones de Sant Blai i de Pasqua, la carn i els productes del camp: cacau, moniatos, carabasses, pomes, codonys…

      La casa, orientada a migdia, tenia davant un gesmiler i una enorme i frondosa parra, a mena de porxada natural, que li donava ombratge i frescor a aquella part de la casa els dies calorosos d’estiu.

Darrere de l’immoble hi havia un corral molt gran amb dos habitacles, un per al ramat de cabres i ovelles que criaven  Angelino i Maria, i l’altreper al ramat d’ovelles i borregos que tenia llogat Paco, el Calero.

Quan Vicent Oltra Penalva, natural de Quatretonda, vingué de prevere beneficiat a l’església de Sant Jaume, es va convertir en conseller espiritual de la família i administrador de la finca de Porrilles. Llavors, la seua germana Maria i el seu marit, Angelino Mahíques Benavent, van esdevenir els masovers de la casa.

Angelino i Maria es casaren a Quatretonda a mitjan dels anys 80 del S.XIX,ell amb 22 anys i ella amb 17, i se’n vingueren a viure a l’hort de Porrilles, on van nàixer el fills: Victòria (el 1898), Adelina (el 1903) i Josep (el 1910).

La major part de les 120 fanecades de la finca era terra campa per al cultiu de verdures i hortalisses, de les quals 40 n’eren de lloguer distribuïdes en parcel·les de 4 o 5 fanecades. Aleshores era costum que els llogaters anaren a València a pagar l’arrendament anual al senyor i obsequiar-lo amb els millors productes de la collita.

Mossén Vicent Oltra solia celebrar missa en l’ermita  diumenges i dies festius durant tot l’any, a la qual es traslladava en una tartana. Com que també era l’administrador de la finca, la seua presència s’hi feia visible quasi a diari. Fins i tot disposava d’habitació pròpia en la casa per a quedar-se els caps de setmana i durant l’estiu.

      Els senyorets, fugint de la calor de l’estiu a València ciutat, se’n venien a l’hort de Porrilles. També hi acudien els caps de setmana i dies festius quan feia bon temps. Per accedir-hi, es traslladaven en tren a Algemesí, on Angelino els esperava amb la tartana per a portar-los a la finca.

      Amparo Esteve Mahíques, filla d’Adelina i néta dels masovers, sap per sa mare i per la seua àvia Maria, que a l’hort de Porrilles acudia gent de la burgesia de la ciutat de València a passar el dia i que en una ocasió hi va estar el compte de Trènor amb la família.

Com que la finca es trobava en un alteró, per a poder regar, s’utilitzaven tres sènies, i alguns llogaters regaven a tahona.En el Berca de gener del 2007, vam comentar que Salvador Borràs, Palloc, fill d’un jornaler de la finca de Porrilles i d’una criada de Maria l’Ouera, quan tenia set anys, s’ocupava de què l’haca no parara de pegar voltes a una d’aquelles sènies per a fer-la marxar.Cobrava una pesseta al dia. Als huit anys, li augmentaren el jornal a sis quinzets.Als onze, ja anava a carrejar taronges en un cabàs de palma al cap per deu quinzets. “Tants en vaig carrejar que ara camine amb les cames corbes”. Palloc a penes va anar a l’escola. “No vaig aprendre a llegir, ni tan sols a firmar”, es lamentava. Com ell, molts altres xiquets.

Si la vida d’aquells camperols era dura, encara ho era més la dels masovers, que, allunyats del poble, vivien en circumstàncies  més precàries i havien de pencar de valent per a poder estalviar algun duro i poder aconseguir la màxima aspiració,  vindre-se’n a viure al poble.

Angelinoa més de criar ovelles i cabres, treballava a jornal en les terres de l’amo, i Maria, que tenia molta disposició i bona cama, anava a peu al poble els dissabtes amb la cistella de vim ambous, pollets o ànecs  per a vendre’ls al mercat. Els dimecres canviava d’escenari: caminava fins al poble amb la cistella plena, agafava la tartana de Baptista Albelda, que parava davant la casa de la Clavella, al final del carrer del Molí,mb destinació a la  plaça dels Ànecs, d’Alzira, on venia la seua mercaderia. En acabar, regressava al poble en tartana, i, tot seguit, feiaa peu els 4,5 quilòmetres de tornada a l’hort de Porrilles. També venia als botiguers del poble, sobretot a Maria l’Ouera, el formatge i el brull que feien amb la llet de les ovelles i les cabres.

Victòria, la filla major, als 12 anys, hagué d’anar-se’n a viure a Algemesí amb la família Alaman Rodrigo a servir i fer de passejadora dels fills: Salut, Agustí (el que seria músic) i Llúcia fins que se n’anaren a viure a València, el 1923.

La vida dels masovers a penes va canviar durant els més de quaranta anys a l’hort de Porrilles fins el fatídic  1936, en què va esclatar la guerra, la finca va ser requisada pel Comité Local per allotjar famílies desplaçades de zones ocupades per les tropes de Franco i els masovers hagueren d’abandonar-la i vindre-se’n a viure al poble. Mai més hi tornarien.

      I què va ser d’aquella família de masovers? VictòriaMahíques, la filla major, es va casar amb Salvador Llopis Camarasa i tingué tres descendents: Salvador, Vicent i Josep.  Josep, el germà de Victòria, no va tindre sort en la vida;es va casar amb Francisca Gandia Santandreu, de Quatretonda, el 1933; un any després va nàixer un fill, Josep, i, quan tot li anava bé, va esclatar la guerra, va ser mobilitzat al front de Terol i va morir a Manzanera el 1937.Adelina, la germana, es va casar, el 1941, amb Francisco Esteve Morell i tingué una filla, Maria Amparo. Es va casar de negre; tenia dol per  partida doble, pel seu germà Josep i per son pare, AvelinoMahíquesBenavent, que va morir el 1939, als 74 anys. Maria OltraPenalva, la mare, va morir el 1953, als 83 anys.Mossèn Vicent OltraPenalva es va morirabans, el 1920.

      El 1939, en acabar el conflicte bèl·lic, la família Rodrigo recuperà l’hort de Porrilles i ocuparen la casa dels masovers Josep Vidal Llopis, llogater d’una parcel·la de la finca, i la seua família: Vicenta GirbésGirbés, casada de segones i amb dos filles del primer matrimoni, Vicentai Carmen, i dos fills comuns,Josep i Vicent.Allí van viure fins l’any 1952, en què decidiren anar-se’n a viure al poble.

       L’any 1954, la família Rodrigo va vendre la casa, l’ermita i 20 fanecades de la finca a Juan Beltrán Arnandis, conegut popularment com Juanito, el de l’Hostal. Mesos després, una nova famíliaes va fer càrrec de la casa, Domingo Balbastre Català, Elena Barberà Mora, la dona, i tres filles: Elena, Josefa i Mª Carmen. Un any després vingué al món la quarta, Rosa, l’última persona nascuda a l’hort de Porrilles.

A més de criar dos porcs i animals de corral, el matrimoni criava 5 o 6 bous i una dotzena de vaques. La llet que obtenien  la portaven Domingo i la filla major en bicicleta al poble a vendre-la a la fàbrica de xocolates Nogueroles (de Gandia), que tenia un dipòsit al final del carrer Gamieta. Dos sessions diàries, de matí i de vespradaincloent diumenges i festius. Fins i tot els dies de pluja. El pare carrejava un recipient de 20 litres; Elena, la filla, amb nomes 10 anys d’edat, en carrejava la meitat.

      Aquella experiència de masovers no va durar molt de temps, ja que, el 1960, la família Balbastre decidí abandonar la casa de Porrilles i  vindre-se’n a viure al poble. Foren els últims habitants.

      A partir d’aquell moment, la casa es va mantenir tancada. Tancada del tot no. L’ocupació circumstancial de l’immoble durant més de vint anys per part degrups incontrolats i la caiguda d’una part de la porxada a conseqüència d’un accident fortuït provocat per un tractor sembla ser el motiu pel qual el darrer propietari va decidir el seu enderroc un dia trist del 1984.

      D’aquell indret només queda com a testimoni viu d’un temps pretèrit l’ermita, que deixà fa temps d’exercir la seua funció primitiva per a transformar-se en un magatzem.

I en la memòria dels familiars d’aquells masovers i llogaters de l’hort de Porrillesencara queda viu un sentiment de nostàlgia per les pàgines allí escrites en el llibre de les seues vides.

Agraïment a Salvador Llopis Camarasa, Josep Mahíques Gandia, Mª Amparo Esteve Mahíques, a les famílies Vidal i Balbastre i a Ana Rubio Girbés per la seua col·laboració.

Nota: Ciprià Rodrigo Ballester, besavi d’Agustí Alaman, nasqué el 1805 i va morir el 1886. Ciprià Rodrigo Muñoz, l’avi, nasqué a Alzira el 1848 i va morir a València el 1903. Isabel Benlloch Vicent, l’àvia, va nàixer el 1854 i va morir el 1913.