Jovi Esteve
Probablement serà un de les majors fites de la Humanitat quan, el dia 21 de juliol de 1969, el comandant Neil Armstrong, al capdavant de la missió ‘APOL·LO 11’, va ficar el peu per primera vegada a la Lluna. Molt ha plogut des d’aquell històric moment… però en la Terra.
I en la Lluna, quin temps fa? Bé, la resposta és que allí ni plou, ni fa vent, ni hi ha núvols… i tot açò perquè no hi ha atmosfera com en la Terra (en realitat posseeix un exigu halo gasós al seu al voltant però, és tan tènue, que no podem considerar-ho atmosfera). Lògicament, per esta falta de protecció atmosfèrica, tots els meteorits, estels o asteroides que arriben a la seua superfície estampen la seua marca en forma de cràters que no s’erosionen per esta falta de vent, seguiran inalterables amb el pas del temps, igual que la famosa emprempta que va deixar Armstrong en tocar per primera vegada la Lluna. Està intacta.I com no hi ha vent, una altra curiositat és que el so no es pot transmetre. Si poguérem viatjar a la Lluna no ens podríem escoltar ja que el so necessita un mitjà de transport físic (com l’aire) perquè arribe als nostres oits. L’aire és una combinació de gasos, principalment oxigen i nitrogen, que formen l’atmosfera terrestre. La lluna no té aire perquè la seua atmosfera no té la combinació de gasos adequada, els gasos que l’envolten ixen del seu interior perquè la seua força gravitacional és sis vegades més dèbil que en la Terra. De fet, una persona que pese 82 quilograms ací baix, pesarà només 14 quilograms allà dalt (la sisena part).
I una última curiositat. Des del nostre satèl·lit, el cel SEMPRE es veu de color negre, siga de dia o de nit, perquè és l’atmosfera la que “es torna” de color blau quan la travessa la llum del sol. Així que quan és de dia en la Lluna, es pot veure el sol però també, i al mateix temps, els estels!!!
