[su_column size=»1/2″]
LA ROBADA
Aunque sin duda ya se habrán dado cuenta, tras cuarenta años, voy a recordar de qué va nuestro régimen. Usted puede acudir o no, a las urnas, cada 4 años. Después, independientemente de la voluntad mayoritaria y por encima de toda ética, utilizarán unos pocos sus calles y su dinero como se les antoje. El domingo 16 tendrán un claro ejemplo de esto. Se escenificará un acto más de “La Robada”.
Pero profundicemos un poco más en el acto en cuestión. Según la alcaldesa, se trata de “una fiesta”. Bueno;) Las citas que muestro a continuación, son extractos literales de la web donde los organizadores del evento desvelan sus objetivos:
“Potser sabem de memòria la recepta per construir un país, ha estat …. en les veus dels indignats i les indignades”
“Però, tinguem-ho clar, l’objectiu últim d’esta construcció serà …l’embrió d’una nova societat”
“volem que la política lingüística del nostre país siga transversal a tota l’acció de govern de la Generalitat”
“Un país d’escoles és … la consigna que tanca la trilogia…amb ‘La nostra escola’ i ‘L’escola que volem’… en tant que posa en valor la tasca del conjunt de mestres que formem els ciutadans del futur, els qui més tard faran el país”.
Ustedes ya pueden formarse una idea clara de lo que estamos, forzosamente, subvencionando. Para mí; ingeniería social, nacionalismo, colectivismo, adoctrinamiento, fanatismo, sectarismo. No mire hacia otro lado. Le están robando a usted. Su pasado, su presente, su futuro.
Para nuestros políticos, personas formateadas en la adhesión inquebrantable al presupuesto público, 20.000€ más o menos no son nada. Las molestias ocasionadas a miles de vecinos, tampoco. Qué importa todo esto, al lado de ponerse una medalla que les acerque un poquito más al calor del pesebre.
No perdem mai la dignitat ni l’honor. No ens deixem intimidar pel fanatisme del pensament únic. Gaudim la vida amb plenitud, ferms en la recerca de la veritat i la justicia. No confonem mai objectius i mitjans. Legalitat i ètica. Una forta abraçada a les persones de bona voluntat. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.
[/su_column]
[su_column size=»1/2″]
TROBADES TOTHORA
Fa unes setmanes vaig publicar una crítica discogràfica d’un compositor català, amb interpretació d’un ensemble valencià. L’endemà, el compositor em va escriure per donar-me les gràcies per les paraules elogioses, i aprofitàrem l’avinentesa per intercanviar parers. Es va adreçar en castellà, malgrat que la crítica estava escrita en valencià i, a més a més m’hi consta que sap i empra el català decididament. Jo li vaig respondre en valencià i tot seguit canvià de llengua. Em tem que, malgrat saber de bestreta que tant el diari com jo som valencians, alguna força oculta el féu triar una llengua per a mi aliena, per encetar la conversa. Per què? Doncs perquè alguna cosa s’ha estat fent molt malament, quan una persona que parla la mateixa llengua que jo, no opta per aquesta per enraonar. Probablement, aquest gran artista degué pensar que pel fet de ser valencià no entendria el seu català o que seria castellanoparlant.
Eixa aparença és la que hem exportat. Malgrat posseir una llengua pròpia ens hem deixat definir per altres, molt respectables, i al remat hem fet que suposen que tenim una incapacitat per parlar la nostra pròpia.
Perquè això deixe de passar ha d’estar l’escola fent de gota malaia. Uns ho porten de casa però, molts de nosaltres ens hem autoodiat tant que no hem estat capaços de transmetre eixe distintiu sociocultural, la nostra llengua, als nostres fills. Això és el que fan a les Trobades. Celebrar que l’escola vol trencar eixa imatge externa d’incapaços de parlar altra llengua que no siga el castellà.
Seria bo que les Trobades es feren cada dia i es creara una necessitat real de viure en valencià. Un pas endavant cap a la normalització lingüística seria millorar el nivell oral d‘alguns electes locals. Un nivell bastant paupèrrim per cert. Potser així ja no caldria acollir cap festa i amb sort no trauran el llibre de senyes per buscar tres peus al gat. Mentre, no quedarà altra que seguir fent escola, poble i país tothora.
[/su_column]